TEMPORADA OBC. Benjamin Schmid, violí. Dir.: Pablo González. Obres d’Skriabin, Txaikovski i Strauss. L’AUDITORI. 4 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Lluís Trullén
Arrenca la temporada de l’OBC amb un nombre creixent d’abonats i amb la mirada posada en un futur proper. L’OBC, amb la programació de la temporada 2015-16 ja tancada, viurà el seu darrer curs amb Pablo González com a director titular, tot esperant l’arribada del mestre Kazushi Ono. A més, la ja anunciada marxa de François Bou, gerent de l’OBC des del 2009, ara es fa efectiva per assumir el càrrec de director general de l’Orquestra de Lilla, i deixa aquí un buit momentani. L’Orquestra continua sense un concertino fix i la presència de músics col·laboradors s’ha convertit en una constant, essent tasques que caldria resoldre en un futur.
L’OBC tornava a Barcelona després del seu èxit a Bratislava (on va interpretar Granados, Rodrigo –amb Juan Manuel Cañizares– i Falla) per inaugurar temporada amb un programa llarg i complex integrat per tres obres cabdals del repertori. La Sala Pau Casals de L’Auditori presentava una gran entrada –tant de bo s’aconseguís en el decurs de la temporada una presència tan nombrosa de públic!– i s’oferia un programa iniciat amb El poema de l’èxtasi d’Aleksandr Skriabin. Obra de tremenda densitat i complexitat orquestral en què la gamma de timbres i colors (aspecte aquest últim clau en l’obra del compositor rus a causa de la seva sinestèsia) i els motius musicals onírics i moments rotunds configuren una orquestració trepidant. Copsar tota la complexitat de l’obra resulta –fins i tot per a orquestres i directors experimentats– un repte, i malgrat el bon treball de totes les seccions de l’orquestra i del lliurament del director, la versió tècnicament impecable estava mancada d’una certa emotivitat que ens transportés al món màgic i extàtic del compositor.
Al final del mes d’abril passat la violinista Janine Jansen actuava com a solista del complexíssim Concert per a violí de Txaikovski amb l’OBC. Ara la formació barcelonina tornava a afrontar el que per a molts és –juntament amb el de Beethoven– el concert dels concerts per a violí. Amb un Guyot Stradivarius de 1705, el violinista Benjamin Schmid tornava a L’Auditori després d’haver actuat ja amb l’OBC interpretant el Concert de Korngold el maig de 2013. La capacitat comunicativa de Schmid resulta extraordinària i el seu virtuosisme i valentia en l’elecció dels tempi són primordials per afrontar una obra com la de Txaikovski. Versió personal i fascinant, interpretació plena de dinàmiques, de matisos, contagiosa pel seu romanticisme i la seva vivacitat, va despertar l’entusiasme en un públic que no va resistir d’ovacionar-lo ja en cloure el primer moviment.
Schmid defuig una versió convencional; el seu enllaç entre el segon i tercer moviments amb un tempo que s’estirava per crear una màgica suspensió de la música, la fortalesa dels atacs en els passatges de virtuosisme, la calidesa del moviment central, van corroborar que aquest famós solista i catedràtic al Mozarteum de Salzburg continua ocupant un lloc de privilegi entre les grans figures de l’actualitat.
Una de les obres més esperades i destacades del repertori és el celebradíssim poema simfònic Així parlà Zarathustra. No només pel seu inici (elevat a una dimensió cinematogràfica per Kubrick), sinó pel seu tractament melòdic i de timbres orquestrals en el vals que ja anuncia les òperes Capriccio, El cavaller de la rosa o Intermezzo, es converteix en una obra sempre estimada pel públic. Perfilar tots els matisos harmònics i la claredat en els conceptes musicals que cal transmetre resulta primordial per extreure’n l’essència romàtica i heroica. Versió brillant però en certs moments envoltada d’una certa fredor –tal com ja havia succeït amb l’obra d’Skriabin–, que va servir de cloenda del concert inaugural d’una temporada en què es continuaran commemorant els cent cinquanta anys del naixement de Richard Strauss.
