IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de Bamberg. Alina Pogostkina, violí. Christiane Karg, soprano. Dir.: Jonathan Nott. L’AUDITORI. 25 DE FEBRER DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Tres cops en quatre temporades fan que la presentació novament en la temporada Ibercamera de l’Orquestra Simfònica de Bamberg ja sigui la d’una habitual del cicle. Una fidelització que denota, sobretot, un criteri artístic dels programadors i una confiança molt forta en allò que estan oferint al seu públic. Certament, fins fa poc temps l’Orquestra Simfònica de Bamberg era una autèntica desconeguda per al públic català, però amb les seves tres presentacions a Ibercamera la formació alemanya demostra que és una de les orquestres europees emergents amb més força actualment. No obstant això, ha estat convidada a dirigir properament tot el cicle complet de L’anell del nibelung de Richard Wagner al prestigiós Festival de Lucerna.
La formació bàvara va ser fundada l’any 1946 per refugiats procedents de l’Orquestra Filharmònica Alemaya de Praga i per músics de Karlsbad i Silèsia establerts a la ciutat medieval de Bamberg, supervivent de la Segona Guerra Mundial. Assumeix, doncs, malgrat la seva joventut en comparació amb altres importants orquestres europees, l’herència més tradicional del simfonisme alemany, fet que es va posar de manifest en el concert de dilluns passat, sobretot en la magnífica Quarta Simfonia de Mahler que va interpretar.
Una interpretació en la qual, val a dir-ho, la batuta de Jonathan Nott va jugar un paper principal. Nott va combinar l’ímpetu juganer i l’aire dansaire que s’amalgama al llarg del primer moviment amb l’energia justa, tot aconseguint un equilibri excel·lent tant de volums com de temps en els seus contrastants episodis cambrístics. Nott va transmetre, així doncs, el caràcter no frívol però sí aparentment superficial que Gustav Mahler va voler imprimir a la seva simfonia més optimista.
El segon moviment, amb la dansa macabra que protagonitza el primer violí, desafinat un to respecte de la resta de l’orquestra, sonà aquí menys pertorbador que en altres versions, potser per un excés d’elegància en el legato. Hi faltava el caràcter gairebé barroer i inestable de la dansa macabra, i això va fer que aquest moviment, d’altra banda el més breu de la simfonia, passés sense pena ni glòria.
En canvi, el tercer moviment de la Quarta Simfonia de Mahler –aquests moviments lents en què Mahler sap deixar-se inspirar amb tanta màgia i inspiració– va mostrar el millor de la Simfònica de Bamberg, amb una corda arrodonida, amorosa i càlida, que portà l’oient al clímax. La cançó “Das himmlische leben” (la vida celestial) dels Knaben Wunderhorn que tanca la simfonia, sonà amb tota la correcció i senzillesa infantil que demana la seva interpretació en la veu de Christiane Karg, i posant així punt final a una obra que no busca l’explosió final del romanticisme, sinó el recolliment de la pau celestial.
La primera part havia començat amb el Concert per a violí i orquestra núm. 5 en La major de Wolfgang Amadeus Mozart, una obra dolça en tota la seva senzillesa, que la violinista Alina Pogostkina va interpretar amb gust però amb poca personalitat. Destacà el seu bon fer en el virtuosisme, si bé la guanyadora del Premi Sibelius a Hèlsinki l’any 2005 no oferí en aquesta ocasió una interpretació per al record. Nott, aquí, es va limitar a concertar una Orquestra de Bamberg reduïda que no semblava portar massa a to la partitura. Va sobtar, sobretot, algun estirabot repetit de les trompes, particularment ineficients al Mozart de la primera part.
