TEMPORADA OBC. Alba Ventura, piano. Dir.: Howard Griffiths. Obres de Sor, Ravel i Mozart. L’AUDITORI. 16 DE MARÇ DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
L’Alba Ventura ja és una pianista “de la casa”. Des de la seva darrera presentació en la temporada de l’OBC, amb el Concert per a piano núm. 4 de Camille Saint-Saëns, ara ja fa quatre temporades, la pianista ha fet un pas de gegant en la consolidació de la seva carrera professional. A aquest fet, hi ha contribuït, en part, ser escollida fa un parell d’anys per formar part de l’ECHO Rising Stars, que permet a joves talents una llarga gira de concerts durant un any pels millors auditoris europeus, membres d’aquest cercle. Però sens dubte, hi ha contribuït el fet que Alba Ventura sembla haver assumit ja una maduresa artística a la qual la seva joventut i precocitat en la manifestació del talent no sempre han contribuït positivament.
Avui dia, Alba Ventura és una pianista feta ja de cap a peus, com ho va demostrar en la interpretació del Concert per a piano i orquestra en Sol major de Maurice Ravel, un d’aquells bombons concertístics que estan, però, perillosament farcits de licor. La pianista catalana va demostrar que li agrada i sap pair bé el licor. Va afrontar amb valentia una partitura exquisida però plena de difícils canvis de ritme i un swing propi del jazz que no fa gens fàcil atorgar consistència i equilibri al primer moviment i precisió al tercer. Un concert, al capdavall, amb un segon moviment que és un d’aquells moments en què el compositor està tocat per la ma de Déu i que Ventura va expressar amb delicadesa i molt d’intimisme. Llàstima, però, que el director Howard Griffiths no acabés de controlar l’orquestra amb la precisió que mereixia –entorpint de forma evident la conclusió frenètica del tercer moviment– la que hauria estat una versió exquisida si tots els implicats hi haguessin posat de la seva part.
El concert havia començat amb una recuperació –duta a terme per l’editorial Tritó– de l’Obertura i suite del ballet “La Ventafocs” de Ferran Sor. Una partitura interessant que demostra el talent compositiu de Sor, molt apreciat a la seva època. Amb dues citacions evidents de Le nozze di Figaro (“Voi che sapete” i “Non più andrai”) –que va despertar el comentari d’algun oient perspicaç que afirmà amb rotunditat que “això és molt conegut!”–, la suite d’aquest ballet va ser, globalment, un feliç redescobriment, amb una, també, interpretació resoluda. No es pot dir el mateix de la Simfonia núm. 36, “Linz” de W. A. Mozart. Apatia dels músics –que comença a ser força indignant malgrat el context que la casa que l’acull ha viscut en el darrer període– i un Howard Griffiths al qual se li suposaven més bones intencions de les que, clarament, es van poder valorar.
