TEMPORADA OBC. Audrey Luna, soprano. Carolyn Sampson, soprano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Dir.: Ludovic Morlot. Hans Abrahamsen: Let me tell you. Mahler: Simfonia núm. 4 en Sol. L’AUDITORI. 30 DE SETEMBRE DE 2022.
El concert inaugural de la temporada de l’OBC fa preveure un cúmul de bons presagis per a aquesta nova etapa de quatre anys iniciada amb la titularitat de Ludovic Morlot. Una gran entrada de públic, una orquestra amb sintonia interpretativa amb el treball del director i una gran versió de la Simfonia núm. 4 de Mahler que pot augurar una trajectòria de plena sincronització entre orquestra i el substitut de Kazushi Ono al capdavant de la formació els darrers set anys.
El director de L’Auditori, Robert Brufau, es dirigia al públic per presentar tant el nou titular com aquesta nova temporada que tanca la trilogia del relat artístic articulat en tres episodis, Creació, Amor i odi i finalment Mort i retorn, que s’ha desenvolupat tot al llarg de tres temporades. Morlot, amb una trajectòria internacional prou reconeguda (premis Grammy, Pulitzer, intens treball amb orquestres americanes i europees) ja havia actuat en altres ocasions amb l’OBC, entre altres concerts interpretant un programa dedicat a Bach, Schumann, Carter i Mahler el gener d’enguany, quan ja havia estat escollit entre els tretze candidats per rellevar Kazushi Ono.
La seva proposta compromesa amb un nou repertori obert a noves estrenes i la bona vinculació amb els músics de l’orquestra el van portar inclús a ser escollit per a la gira prevista de l’OBC per Escandinàvia, posposada per motius de la pandèmia fins a l’any 2024.
No va ser, però, un inici convencional en un concert inaugural, programar com a obra d’obertura Let me tell you de Hans Abrahamsen, compositor invitat d’aquesta temporada juntament amb Sofia Gubaidulina. Let me tell you (Deixa’m explicar-te), segon encàrrec de la Filharmònica de Berlín al compositor danès, és una composició vinculada al corrent propi de l’anomenada Nova Simplicitat, al qual s’han adscrit compositors com Rihm, Kurtág, Pärt o Schnittke. L’obra està articulada en un cicle de cançons basat en la novel·la homònima de Paul Griffiths que té l’Ofèlia de Hamlet com a protagonista. Conté tres apartats (temps i memòria, amor i un paisatge nevat) que l’immobilisme vocal, la repetició de les notes –com recordava Juan Lucas al programa de mà “adaptant l’stile concitato de Monteverdi”– i amb un ús descendent de l’escala cromàtica en graus conjunts creaven aquella llarga serenitat tan vinculada a la fredor dels paisatges nòrdics, amb imatges que fins i tot evocaven –pel seu relat plàcid i pausat, serè– la cinematografia de Bergman.
Declaració d’intencions i compromís amb l’avantguarda per part de Morlot amb la veu d’Audrey Luna com a solista invitada; treball orquestral ben enarborat, detallista en les textures, per a una obra més íntima que entusiasta en la profusió de colors.
El concert va girar substancialment en intensitat musical i càrrega emocional a l’entorn de la Simfonia núm. 4 de Mahler. Com al Liceu jornades enrere amb Dudamel, i a Palau 100 amb Chailly i la Filharmònica de La Scala, L’Auditori també va tenir la música de Mahler com a protagonista al concert inaugural. Morlot ja va causar bona impressió amb la seva interpretació del darrer moviment de la Tercera Simfonia de Mahler, “El que ensenya l’amor”, el gener passat i ben segur que ho tornarà a assolir amb els Kindertotenlieder programats els vinents 15 i 16 d’octubre.
I de nou Morlot, amb una direcció sense excessos de moviment, entregada, detallista, curosa en l’equilibri, cercant l’emotivitat i passatges plens de força i entusiasme, va tornar a fer emergir la música de Mahler amb una intensitat notòria. La seva versió va anar encaminant-se al tercer moviment, el moment sublim de la partitura amb el pathos emocional, la dimensió tràgica que tant ens van evocar aquelles llegendàries versions que el mestre Franz-Paul Decker deixà de manera inesborrable en el pòsit de l’orquestra.
La versió tenia la brillantor pròpia de la sonoritat de les orquestres americanes que Morlot coneix profusament –recordem que és director emèrit de l’Orquestra de Seattle i que ha estat invitat a dirigir nombroses formacions americanes–, molt a l’estil que va plasmar durant els seus anys de titularitat Lawrence Foster, però per sobre de tot una càrrega emocional en el relat per mantenir la tensió i l’emotivitat en un sublim tercer moviment. La distensió emocional va baixar al darrer moviment, el lied sobre el poema popular de Des Knaben Wunderhorn (La banya màgica de la joventut), cantat per una refinada Carolyn Sampson.
Els millors auguris per a aquesta nova trajectòria que ara s’inicia sota la batuta de Morlot i desitjant que es perpetuï aquesta bona entesa entre orquestra i director.
Imatge destacada: (c) Quim Roser.
