Magdalena Kozená, mezzosoprano; Andrea Röst, soprano; Matthew Polenzani, tenor; Thomas Quasthoff, baríton. James Levine i Yefim Bronfman, piano. Obres de Johannes Brahms. Deutsche Grammophon, 2016
Hom ha d’advertir que el crític potser s’abandonarà massa a l’entusiasme que li ha produït l’audició d’aquest CD; però costa no fer-ho davant dels mèrits que concentra. D’antuvi el de ser un enregistrament en viu; el del recital que van oferir els artistes esmentats en el curs del prestigiós Festival de Verbier, a Suïssa, encara que d’això, ai las, ja fa quinze anys. Quan la tecnologia permet avui tota mena de desvirtuaments de desajustaments, errades, etcètera, un producte natural, podríem dir sense additius com aquest comporta un plus que cal agrair.
Però al marge d’aquest component col·lateral, l’important és que mostra un esdeveniment artístic de gran densitat de contingut. Un viatge molt representatiu per l’opus liederístic de Brahms, presidit pels dos cicles liederístics més importants del compositor: els divuit Liebeslieder-Waltzer, op. 52 i els quinze Neue Liebeslieder-Waltzer, op. 65, que aplega els sis protagonistes en un exercici d’una categoria extraordinària. Els cantants són noms destacadíssims de la lírica universal –no cal ponderar-ne els mèrits i historials–, com són noms també grans els pianistes Levine i un menys conegut aquí Yefim Bronfman.
En aquests cicles es manifesta la grandesa del compositor hamburguès en la seva expressió liederística. Brahms és un músic d’una sinceritat integral; tot en la seva obra projecta veritat i solidesa; exigència, rigor i geni es conjuminen de manera ideal. Escoltar aquests cicles per intèrprets de la qualitat de Kozená, Röst, Quasthoff i Pollenzani constitueix un autèntic privilegi. Els seus duos i conjunts assoleixen un grau de perfecció càlida, poètica; no perfecta en el sentit mecànic. És creació en estat pur.
A part, cadascun d’ells té la seva parcel·la individual de lluïment en sengles reculls de tres lieder les veus femenines i el tenor, mentre que Thomas Quasthoff llueix la seva monumental classe en els cinc Lieder op. 94.
No cal parlar de la categoria dels dos pianistes acompanyants, que completen una imatge que a més traspua el que podríem anomenar goig de celebració d’una trobada feliç entre amics, amb el plaer de fons de fer música. I, naturalment, aquest tipus de plaer és contagiós i, per tant, qui escolta el CD el percep íntimament. Només faltava això. En definitiva: un autèntic regal per als diletants dels lieder; sobretot per a aquells que no es conformen amb els repertoris habituals o repetits i que, per tant, ambicionen el més enllà dels camins fressats.
