Subscriu-te

Brillant Beethoven i Haydn al ‘fortepiano’

Kristian Bezuidenhout. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Kristian Bezuidenhout. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

PALAU PIANO. Kristian Bezuidenhout, fortepiano. Beethoven: Rondós núm.1 i núm. 2. Sonates núm. 7 i núm. 8. Haydn: Variacions en Fa menor, Hob. XVII:6. PETIT PALAU. 2 DE MAIG DE 2017.

Per Lluís Trullén

La trajectòria artística de Kristian Bezuidenhout segueix creixent de manera exponencial. Nascut a Sud-àfrica (1979) i format a Austràlia i Londres, des de l’any 2000 va anar enfilant les actuacions amb Brüggen, Gardiner, Herreweghe, Pinnock o Antonini, així com els èxits internacionals i els premis discogràfics. A més, la seva carrera d’intèrpret de fortepiano ve acompanyada per la incursió al camp de la direcció. La propera temporada i en el transcurs dels propers tres anys ocuparà la plaça de director artístic de la prestigiosa Freiburger Barockorchester.

Davant un Petit Palau que presentava una magnífica presència de públic i en què, com en altres ocasions, el fortepiano es va disposar en un lateral de la platea, Bezuidenhout va oferir un programa dedicat a Beethoven i Haydn.

La primera part va estar integrada per tres obres escrites en tonalitat major, com els Rondós núm. 1 i núm. 2 i la Sonata núm. 7 de Beethoven. Bezuidenhout va mostrar un pianisme dinàmic, amb atenció als ornaments, fluid en el discurs clàssic que envolta els Rondós, però també amb el matís i la intromissió que presenta el bellíssim “Largo” de la Setena Sonata. Ens va agradar el seu enfocament brillant, obert, perfectament clarificador dels plantejaments formals dels moviments. Elegant en el gest, meticulós en els ornaments, aquest Beethoven va tenir com a contrapartida a la segona part una interpretació de la Patètica que va anar in crescendo. Un tempo excessiu del primer moviment i presentant una versió massa plana en els matisos, va ser compensada amb una refinadíssima interpretació de l’“Adagio cantabile”. En el “Rondo: Allegro” va trobar-se més còmode, tant amb el caràcter musical com en el tipus d’escriptura (picats, lligats, precisió en l’articulació que requereix una escriptura pràcticament sense acords) que es presenta al final d’aquesta ben coneguda composició. Obra que tancava el recital precedida per les Variacions en Fa menor de Haydn. Aquestes variacions escrites per Haydn l’any 1793 –de la qual pianistes com Brendel o Alícia de Larrocha ens han deixat versions de referència– ens van permetre escoltar un Bezuidenhout realment esplèndid, elegant i majestuós, copsant aquella solemnitat del tema que dóna lloc a una de les pàgines més reeixides del compositor. Un recital integrat per obres totes escrites entre el 1793 i el 1801, en què Bezuidenhout va fer desplegament d’aquesta qualitat interpretativa que l’està portant a recollir èxit rere èxit a nivell internacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter