PALAU 100. Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca. Daniel Harding, director. J. Brahms: integral de les Simfonies. PALAU DE LA MÚSICA. 9 i 10 DE MAIG DE 2022.
El Palau de la Música ens ha ofert les quatre Simfonies de Johannes Brahms en dues vetllades musicals a càrrec de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, sota la direcció del seu titular, Daniel Harding.
El director anglès fa anys que treballa aquest repertori i recentment ha enregistrat un disc amb la Tercera i la Quarta que ha generat tot tipus d’opinions. Les seves versions no sonen igual que les hem escoltat fins ara, hi incorpora quantitat de matisos, pauses, canvis de dinàmica i sobretot un tempo general bastant ràpid en una lectura molt personal que alguns troben magistral i d’altres horrorosa. Així doncs, l’expectativa era màxima.
La interpretació de Harding va anar de menys a més a mesura que s’anaven succeint les Simfonies, que no es van interpretar en ordre cronològic, fet que té la seva lògica tenint en compte que després de la contundència de la Primera, la Tercera hauria quedat completament aigualida.
El primer concert va arrencar, doncs, amb la Simfonia núm. 3. Ja d’entrada va quedar clar que la Simfònica de la Ràdio Sueca és un conjunt magníficament greixat, amb una corda magistral, que tant pot brillar en els tutti orquestrals com en moments més pastorals i passatges d’una gran delicadesa; amb uns vents-metalls de gran capacitat, i amb unes fustes que en alguns solos van sonar de meravella, tots disposats a seguir les indicacions del seu mestre, que va dirigir les quatre Simfonies amb la partitura tancada sobre el faristol, fent gestos amplis i entregats i fins i tot cantussejant en alguns moments.
Una de les característiques que Harding va imposar a les Simfonies, principalment el primer dia, van ser els canvis sobtats de volum en diferents passatges, tot accentuant la construcció dels clímaxs i extraient el màxim so a una orquestra ja de per si contundent. Això va fer que en alguns moments el volum de decibels fos tan alt que gairebé es feia molest i restava aquella subtilesa que caracteritza l’obra de Brahms.
La Tercera va arrencar superarravatada i durant tota l’obra Harding va potenciar constantment els canvis de dinàmica i de temps, i fent brillar les cordes en els moments més suaus, però a l’“Andante” es va anar esllanguint en una lectura bastant més plana amb algun desajust en les entrades, mentre que va dotar el famosíssim tercer moviment de molta més lluminositat del que altres directors ens tenen acostumats, amb unes cordes sublims apostant per un romanticisme contingut, més proper a la literatura anglesa que a l’alemanya, i a l’“Allegro” final va apujar el volum en excés en una lectura dramàtica a temps bastant ràpid per acabar, això sí, amb l’eco del primer tema allargat cap a un silenci que un estossec entre el públic va estroncar.
Amb la Primera Simfonia, en canvi, va anar més enllà del tòpic que està inspirada en la Novena de Beethoven per mostrar-nos-en diferents matisos. Imponent en la seva introducció, amb uns crescendos magnífics i nets, un solo de flauta deliciós a l’“Andante sostenuto”, un tercer moviment de temps lleuger i pastoral, per acabar amb un “Allegro” final apoteòsic, que passa de la tempesta a la llum en una muntanya russa emocional, amb un Harding completament entregat.
L’endemà va anar a més. Només arrencar la Segona, vam descobrir-hi matisos i un relat ple de clímaxs, amb un volum un punt més moderat, per bé que contundent. L’“Allegro non troppo” inicial va ser tot expressivitat, amb un solo de trompa molt bonic i tots els músics ballant amb els seus instruments, mentre que els moviments centrals van sonar delicats, melangiosos i frescos, per acabar amb un crescendo molt emocional i un final contundent que va fer saltar els bravos del públic.
Finalment, la Quarta Simfonia, com si fos el quart moviment d’una obra magna, va ser apoteòsica, en una lectura enèrgica i plena de matisos, espectacular en les cordes i també d’una dolçor i subtilesa a flor de pell. L’“Allegro non troppo” inicial va començar suau i va anar guanyant lirisme en un crescendo ben controlat fins a desembocar en el tema principal de gran majestuositat per tornar a la delicadesa dels violins i atacar el final amb una contundència brillant. L’“Andante moderato” va destacar pel contrast entre la foscor inicial i la frescor posterior, amb un magnífic solo de clarinet, mentre que el tercer moviment ens va regalar uns metalls contundents i majestuosos alhora que el solo de piccolo no va envejar gens l’inspiradíssim solo de flauta del quart moviment. Aquí Harding va arrencar amb força i aplom per donar pas a uns violins arravatats, uns trombons, trompes i fagots majestuosos, amb cim de l’obra brillantíssim, per tornar cap a les variacions principals amb uns violins d’un lirisme màgic impressionant per desembocar en un remolí final que ens va deixar sense alè.
Daniel Harding va sortir a saludar quatre vegades amb tot el públic del Palau dempeus i nosaltres en vam sortir completament trasbalsats.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
