Concerts Simfònics al Palau. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Lieder Càmera. Ximena Agurto, soprano. Jordi Domènech, contratenor. César San Martín, baríton. Dir.: Rubén Gimeno. Boliart, Bach, Cage, Orff. Palau de la Música Catalana. 1 d’octubre de 2011.
Per LLUÍS TRULLLÉN
Quan l’any 1937 es va estrenar a l’Òpera de Frankfurt la cantata Carmina Burana de Carl Orff, el compositor alemany havia culminat una feina iniciada dos anys abans, amb llibret de Michel Hofmann, i s’havia de convertir no només en la seva composició més popular, sinó en una de les obres més celebrades de la música del segle XX. Basada en una col·lecció de cants goliards dels segles XII i XIII descoberts el 1803 al Benediktbeuren, aquesta col·lecció de manuscrits publicats el 1847 van atraure Orff per un caire suggestiu en què el cant a l’amor i al vi, a l’amor terrenal i al plaer de la natura resulten idonis per reflectir la idea musical que plasmava clarament la seva estètica. Orff cercava la musicalitat fonamental que, com ell creia, tot ésser humà posseïa. Volia, doncs, a l’estil d’una obra com Les Noces d’Stravinsky, mostrar en unes cançons per a solistes, cors i orquestres, unes sonoritats bàsiques, una rítmica fonamentada en patrons d’assimilació fàcil, unes melodies que no fossin excessivament elaborades basades sobre una harmonia que defugís la complexitat dels nous corrents estètics per obtenir-hi una claredat absoluta. La música havia de ser tractada de la manera més elemental possible per causar en l’oient un efecte immediat. Orff va assolir d’una manera inigualable totes aquestes premisses considerant Carmina Burana la seva primera obra i fins i tot va rebutjar totes les composicions que havia fet abans, tot ordenant al seu editor que fossin destruïdes, un fet, però, que finalment no es va dur a terme. Carmina Burana esdevé la primera part de la trilogia en textos llatins de les cantates anomenades Trionfi, completada amb els Catulli Carmina i el Trionfo di Afrodite. La popularitat de la cantata Carmina Burana ha esdevingut constant i programar-la garanteix l’èxit de públic. I així va ser en aquesta nova ocasió.
El Palau presentava un ple absolut per escoltar la més cèlebre de les partitures d’Orff en la interpretació de Rubén Gimeno al capdavant de l’OSV i dels cors Lieder Càmera i del de l’Auditori Enric Granados. Prèviament a la interpretació de la cantata es va poder escoltar la brillant fanfara escrita per a l’ocasió per Boliart, la delicadesa del motet Jesu meine freude de Bach i el silenci (això sí, interromput per una tos constant) que durant 4 minuts i 33 segons Cage va crear en la que ha estat considerada una de les seves obres més famoses del seu ideari estètic. Després del silenci, tota la potència i força del Fortuna Imperatrix Mundi, per començar a gaudir d’una brillant versió de Carmina Burana, una interpretació que va anar in crescendo, en què el bon treball dels cors i la seva sincronització van permetre gaudir de tota l’embriaguesa, el sarcasme, la inconstància de la sort, dels aires primaverals que text i música regalen d’una manera extraordinària. La versió va resultar summament colorista, amb un gran treball de la secció de percussió, amb uns metalls i fustes molt equilibrats i amb una secció de corda de l’orquestra que va omplir de matisos les seves intervencions.
Pel que fa a l’apartat de solistes, hi va sobresortir la veu del baríton César San Martín, i les seves intervencions en passatges com “Estuans interius”, “Dies nox et omnia” o “Circa mea pectora”, van manifestar una veu ben projectada, natural i apropiada a la musicalitat i fortalesa dels textos. La soprano peruana Ximena Agurto va interpretar amb solvència les seves complexes intervencions (en especial la del fiato que es demana en el “Dulcissime” i en el duo amb el baríton “Tempus est iocundum”), exposant una veu segura en el registre agut i de gran fortalesa en el seu registre central. Bon treball i eficiència del contratenor Jordi Domènech, especialment en la seva intervenció en l’“Olim lacus colueram” (en altres temps havia viscut als llacs). Una versió, doncs, que dirigida per Rubén Gimeno va revelar tot el magnetisme, la força rítmica, el color, el sentit melòdic i fins i tot el “primitivisme” d’una de les obres més populars de tota la història de la música.
