INTÈRPRETS CATALANS. Enrique Bagaría, piano. Obres de Haydn, Granados, Albéniz, Mompou i Skriabin. PETIT PALAU. 2 DE MARÇ DE 2016.
Per Lluís Trullén
Deu anys enrere el pianista Enrique Bagaría es proclamà guanyador del Concurs de Piano Maria Canals. Va ser el punt de sortida d’una carrera com a concertista, pedagog i membre de jurat de concursos –com el mateix Maria Canals– d’un dels pianistes més aclamats del nostre panorama musical. A tocar d’iniciar-se una nova edició del Concurs, amb la presència entre el públic del president del jurat, Carlos Cebro, el pianista Enrique Bagaría va oferir un brillant recital de gran exigència tècnica i musical, inscrit en el Cicle Intèrprets Catalans al Petit Palau.
La Sonata en Do menor, op. 30 núm. 1 de Haydn en va suposar el tret de sortida. Un classicisme que deixa entreveure per la seva tonalitat l’estètica de l’Sturm und Drang i en què les ornamentacions juguen un paper destacat marquen estèticament aquesta sonata interpretada per Bagaría, no només amb una destacada rellevància tècnica (un articulat precís en les ornamentacions, el qual repercutia en la claredat de la línia melòdica), sinó amb un joc de contrastos i clarobscurs adients als paràmetres que han de resultar de la música pròpia d’aquest corrent preromàntic.
Una interpretació brillant que donà pas a un següent bloc encapçalat per tres dels nostres compositors més preuats: Granados, Albéniz i Mompou. No hi podia mancar una referència a Granados en l’any del seu centenari, i per a l’ocasió Bagaría va optar per una de les seves obres més brillants i de més complexitat tècnica com és l’Allegro de concierto. Una versió molt ràpida, que copsava tota la vehemència romàntica implícita en la partitura i de gran fortalesa sonora, va ser un preàmbul exigent a la complexíssima Málaga d’Albèniz. Bagaría, deixeble (entre altres mestres) d’Alícia de Larrocha, coneix en profunditat els secrets que amaguen els quaderns de la suite Iberia. El ritme, les veus que han de destacar dins unes harmonies complexes i per sobre de tot la capacitat de crear un color, resulten aspectes poc menys que indispensables per assolir amb mínimes garanties un dels corpus més compromesos de tot el repertori per a piano. La gràcia del ritme de malagueña, la claredat sonora i l’evocador lirisme de la copla van marcar una brillant versió d’aquesta compromesa obra pianística. Si Granados mirava l’Espanya dels inicis del XIX (amb el món de Goya com a referent ineludible) i Albéniz ho feia d’un folklore més proper a les descripcions de situacions o paisatges, la música per a piano de Mompou l’observa des d’una perspectiva molt diferent. Els acords metàl·lics, les ressonàncies, la nuesa que emergeix de la Música callada o de les Impressions íntimes o la visió de la música tradicional catalana de les Cançons i danses han propiciat un dels conjunts pianístics de més personalitat i portador d’un segell musical inequívoc. Expressar la música de Mompou no resulta fàcil; pianistes, per dir alguns noms mítics de la seva interpretació, són la mateixa Alícia de Larrocha, Rosa Sabater o Josep Maria Colom (que també va ser mestre de Bagaría), que han entrat en aquesta essencialitat que sempre ha d’emanar de la mateixa música. Mompou deia que “la millor paraula és la paraula no dita; com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes”, i precisament aquesta clarividència de la sonoritat, aquest gust pel timbre i la ressonància i, per sobre de tot, la nuesa de la seva música, van aparèixer en mans de Bagaría amb una sensibilitat màgica, de l’aparent no res, en la interpretació de Paisatges.
El mateix Mompou, a més de Fauré, tenia Skriabin com un dels músics predilectes. El darrer bloc del recital recollia Preludis, estudis, poemes, coronats amb la Sonata núm. 5 del compositor rus, que va tenir una formació i una carrera tantes vegades comparada a la de Rachmàninov. Les exploracions harmòniques, l’avantguardisme que posseeixen algunes de les seves obres en contraposició d’altres que tenen una vinculació plenament romàntiques, i per sobre de tot la complexitat i exigència del seu extens catàleg han convertit Skriabin en un músic d’indubtable atractiu per als intèrprets. Bagaría va brindar-nos-en unes versions en què sorgien els colors, la riquesa sonora, el virtuosisme. Una esplèndida recreació de la Sonata núm. 5 o una apassionada visió de l’Estudi núm. 5, op. 42 van evidenciar l’esplèndid moment artístic que travessa aquest pianista i professor del Conservatori del Liceu. Un recital eclèctic en què Bagaría va desplegar el seu talent des del subtil traç de Mompou fins a l’eclosió de colors de Granados i Skriabin.
