BROKEBACK MOUNTAIN de Charles Wuorinen. Text original i llibret d’Annie Proulx. Daniel Okulitch. Tom Randel. Heather Buck. Hannah Esther Minutillo. Ethan Herschenfeld. Celia Alcedo. Ryan Macpherson. Jane Henschel. Hilary Summers. Letitia Singleton. Gaizka Gurruchaga. Vasco Fracanzani. Orquestra Titular del Teatro Real. Cor Intermezzo. Dir. musical: Titus Engel. Dir. escènica: Ivo van Hove. TEATRO REAL DE MADRID. 1 DE FEBRER DE 2014.
Per Roberto Benito
Al començament de febrer de l’any passat escrivíem en aquesta mateixa publicació sobre l’última òpera composta pel compositor americà Philip Glass, The perfect American, que es va estrenar amb caràcter mundial al Teatro Real de Madrid. Menys de dotze mesos després i entre les propostes de l’era Mortier, novament aquest teatre s’ha convertit en la capital del món del gènere líric amb l’estrena de la segona òpera del compositor també nord-americà Charles Wuorinen (1938, Nova York) i amb llibret de l’escriptora Annie Proulx (1935, Connecticut), basada en un relat de la mateixa Proulx, Brokeback Mountain, i portada amb èxit ja fa alguns anys en una primera adaptació a la gran pantalla per l’aclamat director Ang Lee.
Entre el públic, l’americà Mr. Wuorinen (http://www.charleswuorinen.com), que és bastant conegut, amb un catàleg de més de 260 obres, premis musicals de prestigi i estrenes a les principals sales de concerts americanes.
L’equip de l’òpera temia una reacció negativa d’un públic injustament qualificat com a conservador davant d’una òpera en què els protagonistes gais s’enfronten a la solitud i incomprensió d’una societat, aquesta sí, l’Amèrica profunda i vaquera absolutament homofòbica, hipòcrita i repressiva. No obstant això, el públic va reaccionar amb un respecte absolut al plantejament, amb una escolta atenta al discurs musical i amb uns aplaudiments més que discrets al resultat final del producte.
No és la primera òpera sobre temàtica homosexual que conté la història de l’òpera; composicions de Berg, Tippett, Britten o Ginastera, i fins i tot del corunyès Manuel Balboa, amb la seva òpera El secret enamorat, sobre amors impossibles de Wilde estrenada el 1993, ja n’han tractat.
El discurs musical de Wuorinen es mou en els dos plànols, vocal i orquestral; amb efectius mínims en el primer (quartet tradicional protagonista ampliat amb 8 partiquins) i màxims en el segon (orquestra simfònica ampliada), tot desenvolupant l’acció en unes dues hores de música sense interrupció.
El quartet solista va ser molt solvent, tot destacant-hi els dos protagonistes masculins, el tenor Tom Randle i sobretot el baix baríton canadenc Daniel Okulitch, que després d’un plantejament del seu personatge (Ennis del Mar) reservat i més en la línia de l’sprechgesang, es va lliurar al monòleg ària que conclou l’obra amb una dramàtica declaració d’amor i fidelitat al seu amant assassinat –“I promise”– de manera brillant i vibrant.
Versweyveld, amb una escenografia simple i efectiva a força de projeccions per als exteriors a la muntanya com a locus amoenus per a la passió dels vaquers i mobiliari domèstic per a les escenes familiars, ajuda a una regidoria d’Ivo van Hove simple, diàfana i expressiva de les passions ocultes, enganys i indecisions que recorren tota l’obra amb una tensió dramàtica correcta. I si quelcom de negatiu se’n pot assenyalar, és el fet de caure en un ritme excessivament lent cap a la meitat de la representació.
Per la seva banda, Titus Engel va liderar la responsabilitat musical amb solvència, convenciment, cuidant les veus i destacant el discurs orquestral en els intermezzi que unien les diverses escenes, tal com ja va fer Britten en algunes de les seves òperes. És en el discurs orquestral que la música es fa present, mentre que en el vocal, per una excessiva intenció de bona comprensió del text, el discurs es fa a vegades monòton. Els leitmotiv de la muntanya amb aquest Do ultragreu amb què comença i acaba l’òpera, contrasten amb aquesta lluita de passions que representen els dos protagonistes en les notes Si i Reb, alhora properes entre si i alhora grinyolants i dramàtiques: pura tensió sonora i teatral.
Cal reconèixer, com a conclusió, que la història dirà –amb la justícia temporal– si aquesta partitura passa als annals de l’òpera; però el que és cert és que, a diferència del que passa en altres teatres del nostre país, l’etapa Mortier ha posat el Real en la mira internacional no només per les seves declaracions poc encertades, sinó també pels encàrrecs a compositors reconeguts i que han vinculat el coliseu operístic madrileny amb la història de la creació d’òpera contemporània a nivell internacional.
