FESTIVAL DE PASQUA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Salvador Brotons, director. Obres d’Andreví, Lamote de Grignon, Migó i Brotons. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 23 DE MARÇ DE 2024.
El concert inaugural del Festival de Pasqua de Cervera presentà un programa orquestral de música catalana que va recórrer gairebé tres segles, sota la direcció de Salvador Brotons, una de les batutes que més bé coneix i defensa la nostra música. I un director amb una experiència sense la qual la formació orquestral lleidatana no hauria pogut dur a terme aquest programa en tan poc temps.
El compositor Francesc Andreví (1786-1853), nascut a Sanaüja (Segarra), fou mestre de capella a Santa Maria del Mar de Barcelona, així com a les catedrals de Sogorb, València, Sevilla, a la Capilla Real de Madrid i a Bordeus, entre d’altres. Tot i que no és gaire conegut actualment, la seva producció és nombrosa –des de misses i motets, passant per tres Stabat Mater fins a un oratori. Però per obrir el concert, en sentírem la Simfonia a tota orquestra, una de les poques obres que no tenen caràcter religiós. La seva música, coetània de Rossini, Cherubini o Carnicer, entre d’altres, es pot vincular al període clàssic i l’inici del Romanticisme europeu. L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC), que no està passant el seu millor moment de viabilitat econòmica, però per a la qual cal demanar el màxim d’ajuda veient-ne el rendiment en concert, en feu una lectura fresca, tot mostrant serenitat però també una certa alegria i fins i tot majestuositat, amb un Brotons que treballà l’homogeneïtat entre seccions i on caldria destacar una secció de corda compacta.
Ricard Lamote de Grignon –que fou fill del també director i compositor Joan Lamote de Grignon– va orquestrar una tríada de Sonates per a teclat del pare Antoni Soler. Un fet gens habitual i que enllestí l’any 1949 fent un exercici brillant d’orquestració. Estrenades per l’Orquestra Municipal de Barcelona i dirigides pel mateix compositor l’any 1957, aquestes Tres Sonates del pare Antoni Soler van sorprendre el públic cerverí pel nou prisma tímbric que assoleixen en aquesta versió orquestral. L’OJC en presentà una lectura contrastant i imbuïda de sensibilitat en aquesta curiosa mescla de música dels segles XVIII i XX. Des d’una alegre Sonata núm. 42 –en què excel·liren els colors que donen lloc a les modulacions–, passant per una serena Sonata núm. 24, de opulent tímbrica, i una Sonata núm. 84 on es reforçà el tremp rítmic i l’element més espanyol de manera centellejant. Brotons en sabé extreure un treball precís i encarat als detalls i matisos introduint-nos en una concepció més noucentista.
Com a contrast arribà un dels punts forts de la nit: l’estrena de l’Èxtasi de santa Teresa de Marc Migó, una obra d’uns nou minuts de durada i inspirada en l’escultura de Bernini. El jove compositor català –que ha deixat de ser una promesa per convertir-se en una gran realitat del talent musical català– aconseguí conduir-nos per una dualitat orgàsmica que sembla abraçar tant el fet religiós com el sensual i carnal. De fet, l’obra es titula així perquè santa Teresa assegurava tenir una experiència íntima amb Déu i el compositor aprofità aquest fet com a origen de la creació. La composició parteix d’unes textures homofòniques properes al cant gregorià amb els contrabaixos en solitari. A poc a poc s’hi van incorporant els altres instruments, tot formant cànons, corals i diversos obstinats. I ens endinsa en un terreny proper al mantra fins que entren les trompetes i culminen un veritable èxtasi.
L’OJC mostrà aquesta homofonia amb claredat inicial, amb una solemnitat que de mica en mica arribà a un clímax a partir d’episodis contrastants, tot aprofitant la densitat, potenciant les notes repetides i amb un Brotons que sabé conduir la tensió i l’agitació que proposa Migó fins a un punt àlgid imbuït de força. Una estrena plena d’intensitat, amb un paper rellevant de percussió i metalls, que marca una nova fita d’aquest jove compositor que caldrà seguir amb atenció.
Va cloure el concert la Simfonia núm. 3, op. 59 de Salvador Brotons, una obra escrita fa trenta-dos anys. I en sentir-la es fa evident tant un llenguatge comunicatiu com el coneixement que té el compositor barceloní de la plantilla orquestral, de la qual sap explotar les possibilitats tímbriques amb una escriptura de gran fluïdesa. El volgut contrast de l’obra es veu reforçat per un plantejament harmònic imbuït d’expressivitat.
La lenta introducció de l’“Adagio lugubre-Allegro assai”, on ja podem escoltar els dos temes, dona pas al “Leggerissimo”. Aquest juganer scherzo tingué com a protagonistes els instruments de vent, així com els de percussió. El director aconseguí trobar una remarcable tensió orquestral gràcies al seu plantejament i a l’ajust de les diferents seccions. El lirisme i la bellesa intrínseca de l’“Adagio” esdevingué un dels moments més emocionants de l’obra. Per contra, l’incessant element rítmic fou el protagonista d’un “Allegro con fuoco” que es va cloure en un ambient d’optimisme.
Salvador Brotons, com a bon coneixedor de l’obra, va extreure de l’OJC una diversitat de textures i uns contrasts de colors amb una expressivitat que desfermà la bona rebuda del públic. L’orquestra, on les fustes tenien un paper important, es va mostrar tan dúctil com expressiva i aconseguint dinàmiques extremes i cercant gradacions sonores, en un programa que clama al cel que [no] pogués ser repetit altres vegades arreu del país.
Un Festival, doncs, que comença irradiant catalanitat i que esdevé el centre musical català per uns dies. Però un Festival, del qual el paer en cap de la ciutat, en roda de premsa, no n’assegurà la continuïtat per problemes econòmics. Esperem que, per una vegada, no sigui la cultura sempre el primer esglaó a retallar quan l’economia no és pròspera i esperem que les institucions en garanteixin la continuïtat per la idiosincràsia que el caracteritza.
Imatge destacada: (c) Jordi Prat.
