NADAL AL PALAU. Elionor Martínez, soprano. Ferran Albrich, baríton. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Orfeó Català. Cantaires individuals. Salvador Brotons, director. J. Serra: Puigsoliu. J. Lamote de Grignon: La Nit de Nadal. S. Brotons: Nadales catalanes. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE DESEMBRE DE 2024.
Amb un altre èxit d’assistència la Simfònica del Vallès encetava l’esgotador calendari de concerts que durant les pròximes setmanes oferirà al cicle Nadal al Palau de la Música, en què alternarà més de cinc programes i la gira del Festival de valsos per Catalunya. En aquest cas es tractava del concert participatiu amb el Cor Infantil de l’Orfeó Català, l’Orfeó Català i altres cantaires voluntaris en un monogràfic dedicat a la música catalana: el poema simfònic Puigsoliu de Joaquim Serra en l’orquestració de Salvador Brotons, tant o més interpretada que l’original per a cobla, l’oratori La Nit de Nadal de Joan Lamote de Grignon i la fantasia Nadales catalanes de Brotons, sota la direcció d’ell mateix. Tot plegat, interpretat sense pausa i amb anècdotes definitòries d’un concert que és també celebració i fa comunitat, alhora que ens fa treure el barret davant la capacitat de gestió de l’OSV. De fet, sessions com aquestes haurien d’integrar l’oficialitat musical del Nadal a casa nostra i ser retransmeses per la televisió pública en directe com ho és el Concert de Sant Esteve.
I, no ens n’amaguem, Brotons és d’aquells directors que ens agrada retrobar i més amb obres d’aquesta mena que se les estima i les duu a la sang: pel seu compromís; perquè tant com a director i compositor (aquí no exclusivament) n’és hereu i deixeble; i pel punt inflamat, passional i d’entrega sincera amb què viu i fa tocar, sobretot els finals espaterrants que fan vibrar, allà on massa directors joves toquen acords conclusius acomodaticis com a mera senyal de final. Per exemple, en l’amplitud i caire solemne amb què estira l’amplificació del final de Puigsoliu, després d’una recreació amb sentit narratiu en els contrastos de registre, d’instrumentació, amb vigor rítmic que ja van convèncer el públic que la tarda prometia. Si aquesta composició i d’altres de qualitat semblant les sabéssim exportar a l’estranger, conqueririen auditoris. O també en la manera com sap sostenir l’apoteosi de les seves Nadales catalanes sonant-hi simultàniament El noi de la mare, El desembre congelat, El rabadà i La Santa Espina després d’un clima quasi religiós amb El cant dels ocells. Una obra, per cert, composta el 1988 per a l’OSV i el final de la qual va ser bisada improvisadament davant la insistència del públic.
Més enllà de si el cor final i el cor masculí de pastors de La Nit de Nadal podien tenir major definició en la textura o si el balanç entre les dues veus solistes i l’orquestra era un pèl desfavorable per a aquelles, el fet de posar als faristols un oratori català pràcticament desconegut com aquest només pot ser aplaudit. Es tracta d’una partitura estrenada el 1902 pel mateix Orfeó Català i dirigida el 1913 pel propi Joan Lamote de Grignon amb la Filharmònica de Berlín. Musicalment conté pàgines de gran finor i sensibilitat, com la “Cançó de Sant Josep”, que el baríton Ferran Albrich va ennoblir amb gran dicció i la fusta de liederista que el caracteritza, o la bressoladora “Cançó de Maria”, que Elionor Martínez va frasejar amb gust, inflexions de delicadesa i un timbre bonic tot i un cos vocal més aviat just. A grans trets, hi predomina un tractament melòdic ampli i emotiu de textures denses, sobretot en segones veus i el coixí harmònic, amb la sensació de bastir-se en un contínuum musical de bellesa quasi anestesiant que culmina en un final hímnic que lògicament enllaça amb la tradició coral catalana i amb El pessebre de Pau Casals. També s’hi albiren passatges on el perfil desdibuixat de tonada popular –o la citació velada d’aquestes– és tan matricial com els recursos tardoromàntics de l’escola germànica; concretament, de la nova escola alemanya i tants compositors que aclaparats per l’ombra wagneriana –i brahmsiana– van llegar autèntiques meravelles simfòniques i simfonicocorals, com Schmidt, Von Hausegger, els oratoris de Bruch, o Humperdinck. En resum, una obra per redescobrir, per estudiar i que el Cor Infantil de l’Orfeó Català a la balconada de l’orgue, els cantaires voluntaris en una disposició acústica espacial embolcalladora al primer pis com a reforç de l’Orfeó Català i aquest mateix van servir amb un estàndard sonor globalment suficient.
Per això cal preguntar-se: a què esperem a enregistrar-la en condicions? És a dir, amb prou assaigs per deixar una referència més enllà d’alguns fragments i de les interpretacions localitzables en l’abisme de la xarxa internàutica com una en ocasió del Centenari de l’Orfeó Català de Mèxic l’any 2006?
Imatge destsacada: (c) Toni Bofill.
