Anton Bruckner: Simfonia núm. 4
Gewandhausorchester Leipzig
Dir.: Andris Nelsons
Deutsche Grammophon, 2018
Després d’una imponent lectura de la Tercera Simfonia d’Anton Bruckner, Andris Nelsons s’enfronta a una composició no menys ambiciosa, que conté passatges d’alta intensitat i que resulten en certa manera –d’una manera molt explícita– exigents per als oients. És conegut l’halo de misticisme, l’espiritualitat que sublima musicalment el compositor austríac en tantes partitures, mirant-se al mirall del seu admirat Wagner, i també com aquests passatges subtils contrasten alarmantment amb les declamacions a quatre vents dels metalls, una clamorosa ocupació de l’espai sonor que semblaria incompatible amb aquell acte d’amor al silenci. L’aproximació al buit, a l’absència de sentit, és quelcom que Bruckner escomet sense massa seguretat en si –ho han destacat els biògrafs, arran dels molts canvis i vacil·lacions– allunyant-se així de la imatge estereotipada del geni romàntic. És més, el sobrenom d’aquesta seva Quarta Simfonia (“Romàntica”) es justifica bàsicament per la quantitat d’emocions extremes que, no sense una narrativa preestablerta, se succeeixen de manera implacable. Els tutti orquestrals i les detonacions que provenen d’allò més allunyat alternen amb la calma, l’estatisme que va poder apreciar en obres tan admirades per ell com Lohengrin, el preludi de la qual s’inclou a la present gravació. Andris Nelsons condueix la Gewandhausorchester de Leipzig pels abismes de l’emotivitat vuitcentista per oferir una versió que no exagera l’element dramàtic a partir de l’exageració –a la qual sens dubte semblaria prestar-se si no– que accentua aquella espiritualitat mitjançant el control d’unes energies que volen desbordar-se. La paradoxa romàntica, joiosa i dolorosa, en la seva màxima expressió.
Imatge destacada: Andris Nelsons. © Marco Borggreve
