IL SIGNOR BRUSCHINO de Gioachino Rossini. Llibret de Giuseppe Maria Foppa. Irene Mas. Mercedes Gancedo. Jorge Tello. Roberto Maietta. César Cortés. Guillem Batllori. Josep Ramon Cleves. Juan Carlos Blanco. Orquestra Barcelona Concertante. Direcció musical: Assunto Nese. Directora escènica: Eugenia Corbacho. TEATRE DE SARRIÀ. 20 i 21 DE MAIG DE 2017.
Per Marc Busquets Figuerola
Després de Le Comte d’Ory fa uns mesos, Rossini ha tornat al Teatre de Sarrià i ho ha fet amb Il signor Bruschino, una farsa giocosa per musica que el compositor de Pesaro estrenà a Venècia el 1813. Rossini és un compositor que no presenta pas pocs reptes: els tipus de cantants que el poden abordar tenen una vocalitat molt determinada, les trames dramàtiques han de funcionar perfectament i els tempi musicals solen ser trepidants. En aquesta nova producció dels Amics de l’Òpera de Sarrià, aquests resultats només s’han aconseguit a mitges: ja que si a nivell vocal es presentà un repartiment de cert interès, l’espectacle flaquejà en la part escènica.
D’entre el jove repartiment cal destacar el tenor César Cortés, que en el paper de Florville exhibí un timbre atractiu, ben projectat i amb el color rossinià requerit, sobretot en la seva ària de presentació, “Deh! Tu m’assiti amore”, cantada des de la platea. La seva partenaire Irene Mas estigué molt adequada com a Sofia, tot resultant una interpretació fresca i cristal·lina, malgrat algun agut obert. Jorge Tello resultà tremendament còmic com a Bruschino, però sense ser decadent i exhibint una bona línia vocal. Divertidíssimes, per cert, les picades d’ullet al bel canto en la seva gran ària en què abordà lliurement part de l’escena de la bogeria de Lucia di Lammermoor, acompanyat per la flauta, i es tragué la perruca à la Elisabeth de Roberto Devereux. En aquesta mateixa línia còmica, Mercedes Gancedo estigué exquisida fent de criada Mariana, que en aquest cas mou tots els fils de la trama. Per la seva banda, Roberto Maietta fou un divertit Strappapuppole, sempre acompanyat de Bruschino, en aquesta producció ambdós caracteritzats per un incomprensible amanerament. Completava el repartiment un correcte Guillem Batllori, com a Filiberto, i uns més que discrets Josep Ramon Cleves (Bruschino fill) i Juan Carlos Blanco (delegat de policia).
Va ser tota una sort poder comptar de nou amb l’Orquestra Barcelona Concertante al fossat després del parèntesi de Le Comte d’Ory, que fou interpretada a piano per Viviana Salisi. Precisament aquesta mateixa pianista excel·lent fou l’encarregada d’acompanyar els recitatius des d’un teclat electrònic. ¿No es podria haver fet des d’un clave? Assunto Nese dirigí de nou el conjunt amb tremp, tot aconseguint-ne un so arrodonit, malgrat oferir una obertura en què mancava una mica més de guspira rossiniana.
La posada en escena bàsicament es posava en camisa d’onze vares, i oferia un nou argument que té poc a veure amb Bruschino en emparar-se en una suposada modernitat que resultà en alguns punts vulgar. Bàsicament, Sofia viu a casa de “Strappa”, que és una mena de saló de bodes, i l’hostal de Filiberto –on està Bruschino fill– és un prostíbul anomenat Club El Castillo. Suposadament, com s’indica en un vídeo inicial durant l’obertura, tots es dediquen a la moda –suposadament per això tots tenen “ploma”– i el pare de Fiorville i “Strappa” havien estat socis però van acabar malament. Per la seva banda, Bruschino és un ric –i amanerat– empresari de la moda. L’estètica elegida per Eugenia Corbacho resulta vulgar –no es dubtà a treure una caixa de preservatius a escena– i no fa cap favor a l’òpera en aquest format, a més a més resultà molt similar a la de Rita vista aquest mateix any. Cert és que aquesta és una constant de moda als grans teatres d’òpera, però precisament per això ja no sorprèn el més mínim, i fa enyorar altres produccions delicioses portades a escena pels Amics, com La cambiale di matrimonio o La serva padrona.
