PALAU 100. Rudolf Buchbinder, piano. Obres de Schubert i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE GENER DE 2012.
Per Lluís Trullén
El pianista austríac Rudolf Buchbinder actuava al Palau amb un programa integrat per dues obres celebèrrimes de la literatura romàntica. Els Impromptus op. 142 que Schubert va concloure durant el darrer any de la seva vida, i els Estudis simfònics de Schumann, una obra que, escrita sis anys després, manifesta tota la força apassionada i la càrrega poètica que com una dialèctica permanent van conviure en tota la producció del compositor alemany. Buchbinder és un dels grans noms de la interpretació pianística. Artista indiscutible interpretant el repertori de Beethoven (n’ha ofert la integral de les Sonates en desenes d’ocasions), de Haydn, Mozart, Schubert, Brahms o Schumann, ha exposat sempre unes recreacions basades en l’aprofundiment de l’estudi musicològic sense que cap detall pugui passar desapercebut. Com Brendel, com Pollini, com Kissin, com Lewis, com Lupu, cerca quelcom que vagi més enllà d’una interpretació i convertir així les seves versions en quelcom transcendental. Per això ens va sobtar el seu pas pels Quatre Impromptus de Schubert que el pianista austríac va interpretar sota una visió que més enllà de ser emotiva, de desgranar tota la profunditat d’escriptura schubertiana, apostava per una visió distesa, oberta, de tempi sobtadament ràpids. El darrer dels Impromptus, en què brolla la música popular, l’aire de dansa resultava summament adequat a la seva interpretació, però en el tercer –el conegut tema amb variacions–, hi mancava tota la serenitat i la claredat lírica que en moments com la tercera variació en to menor resulten tan poètiques i evocadores.
Però ja a la segona part, tot l’engranatge del seu immens pianisme, que des de fa cinc dècades és aclamat a les grans sales de concerts, es va posar en total funcionament. Una versió meravellosa dels Estudis de Schumann, amb una tendresa lírica deliciosa, amb una força i vehemència plena d’apassionament, amb uns contrastos meravellosos de colors en els quals els dos personatges schumannians, Florestan i Eusebius, convivien amb uns diàlegs meravellosos. Era una versió de construcció arquitectònica colossal, encaminada cap al darrer dels estudis, aquell que en una carta publicada pel compositor el 28 de novembre de 1834 definia com “un cant triomfal”. I certament Buchbinder va realitzar una versió colossal i lluminosa de la gran obra romàntica.
Ja fora de programa Buchbinder va oferir tres obres més: una lliure adaptació virtuosística del cèlebre vals El ratpenat d’Strauss i dues magistrals versions dels tercers moviments de les sonates Patètica i La Tempesta de Beethoven. Un gran Buchbinder, que com no podia ser d’una altra manera, va acomiadar el seu recital interpretant Beethoven.
