PALAU PIANO. Khatia Buniatishvili, piano. Obres de Satie, Chopin, Bach–Liszt, Schubert, Liszt, Couperin i Liszt–Horowitz. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE FEBRER DE 2022.
De Khatia Buniatishvili podem lloar tant la infinitud de virtuts com criticar aspectes que ens poden arribar a desconcertar. Però el que sempre li aplaudirem és el fet que és una pianista mediàtica, que aconsegueix omplir sales de concerts i que ha ajudat a difondre la música clàssica entre els més joves, i que els seus enregistraments i vídeos online han passat a ser virals entre un amplíssim nombre de seguidors de tot el món. Artistes com Yuja Wang, Lang Lang, Valentina Lisitsa o la mateixa Khatia Buniatishvili han sabut forjar, darrere d’un talent i treball inqüestionables, una nova sortida mediàtica a la música clàssica per atreure el públic i, com a conseqüència, fer arribar aquest llegat pianístic a noves generacions de melòmans. Pianistes que omplen escenaris, com ho fan els extraordinaris Sokolov, Pires, Kissin, Argerich, Barenboim…, noms mítics forjats amb unes interpretacions llegendàries, indiscutibles, meravelloses…, conviuen en aquesta dialèctica de criteris que, en el fons, té com a únic objectiu fer gaudir de la música el major nombre de melòmans amb versions que tindran més o menys detractors, però que segueixen atraient i omplint de públic les sales de concerts.
Buniatishvili, amb un vestit llarg negre elegantíssim, amb un domini absolut de l’escena, entrava a l’escenari d’un Palau amb una grandíssima entrada i es submergia en l’onírica placidesa de la “Lenta i dolorosa” primera Gymnopédie d’Erik Satie. Lentitud, allargament dels tempi, interpretacions que recalen en els pianissimi més sigil·losos com també moments d’una bravura desmesurada es succeïen en el recital. L’elecció d’un repertori replet d’obres conegudes, de Couperin, de Schubert, de Liszt, de Chopin, era ja de per si un motiu de seducció per atreure nombrosos oients al concert.
La pianista georgiana recala en la lentitud exagerada quan l’obra li ho permet –és el cas de la Masurca en La menor, op. 17 núm. 4 de Chopin o la bellíssima i sublim Consolació núm. 3 de Liszt, amb dilatació dels tempi, amb allargaments de frases que poden ser considerats inclús desmesurats. És un estil efectista, que cerca trobar l’emotivitat en l’oient, la creació de sensacions màgiques mitjançant els recursos que li proporciona la música que interpreta. Cerca sempre una mirada personal que pot tenir entre els puristes infinitat de detractors, però que aconsegueix amb els efectes extrems desplegar unes meravelloses sensacions entre multitud de seguidors.
En el recital també va irrompre tota la seva visceralitat, la tècnica portentosa en la Polonesa Heroica de Chopin, amb aquelles octaves centrals portades a un tempo al més pur estil Horowitz. Va desplegar, en la transcripció que Liszt va fer del Preludi i fuga BWV 543 –escrit en l’anomenat stylus fantasticus definit en el tractat Musurgia Universalis d’Athanasius Kircher com un mètode de composició lliure i desenfrenat–, un virtuosisme elevat a la màxima expressió i, amb l’adaptació que va fer Horowitz de la celebèrrima Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt, un veritable joc d’artificis tècnics.
Buniatishvili mai no va escatimar un somriure, una simpatia constant i, ja fora de programa, va donar el millor de si oferint el temible “Precipitato” de la Sonata núm. 7 de Prokófiev –un clàssic entre les seves repeticions en concerts i recitals–, una interpretació subtil, lenta, plàcida, del segon moviment del Concert per a oboè de Marcello en la versió per a teclat de J. S. Bach i els aires tan seductors de La javanaise de Serge Gainsbourg.
Pianista que mai deixarà indiferent, que continuarà omplint escenaris i, emparada d’una tècnica prodigiosa, és fidel a un estil musical que sempre tindrà defensors i detractors entre els més puristes.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
