7 DEATHS OF MARIA CALLAS. Llibret de Petter Skavlan i Marina Abramović. Música de Marko Nikodijević. Escenes d’òpera de Bellini, Bizet, Donizetti, Puccini i Verdi. Gilda Fiume, Vanessa Goikoetxea, Benedetta Torre, Antonia Ahyoung Kim, Rinat Shaham, Leonor Bonilla, Marta Mathéu, sopranos. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor del Gran Teatre del Liceu. Antonio Méndez, direcció musical. Marina Abramović, projecte artístic, direcció escènica, escenografia i interpretació en viu. Urs Schönebaum, il·luminació. Coproducció de la Bayerische Staatsoper de Munic, Greek National Opera d’Atenes, Deutsche Oper de Berlín, Opéra National de París, Teatro San Carlo de Nàpols. LICEU. 9 DE MARÇ DE 2023.
Les arts d’escenari en general i l’òpera en particular tenen, de sempre, una propensió irreprimible a la hipèrbole desenfrenada. El Liceu, per exemple, amb la col·laboració necessària i culpable dels mitjans, ens ha fet escoltar “el tenor més gran del segle” pel cap baix cinc o sis vegades els darrers quaranta anys, i sempre, és clar, eren tenors diferents.
Quan la peripècia biogràfica d’algú comença a semblar un argument d’òpera romàntica i es produeix el que podria ser un vague apropament de l’art a la vida, inevitablement es posa en funcionament tota la maquinària mediàtica per generar un mite.
El cas paradigmàtic d’això és Maria Callas, la gran soprano estatunidenca d’ascendència grega que després d’una carrera fulgurant però relativament breu i d’una vida sentimental apassionadament catastròfica, va morir sola, amb la veu arruïnada, als cinquanta-tres anys, molt probablement d’una sobredosi de tranquil·litzants, tot i que oficialment va ser una crisi cardíaca. Una vida com una òpera.
Pocs anys després de la seva mort, que va tenir lloc el 1977, la mitomania ja estava en ple funcionament amb llibres, documentals, pel·lícules més o menys biogràfiques i reedicions continuades dels seus discos (fins i tot dels que no li fan honor i en mostren el declivi vocal).
Els mites tenen vida pròpia i, amb els anys, es van allunyant dels éssers humans que els van fer néixer. Ara, Maria Callas és un nom, una marca, potser una idea. Callas és el nom de soprano que citen els que només saben un nom de soprano. Tots, això sí, saben que li deien “la Divina”. No saben, però, que això mateix ja se li havia dit anteriorment a Claudia Muzio (1889-1936), una gran soprano que avui és només un nom de diccionari. La divinitat a l’òpera va barata.
El Liceu ha presentat al seu escenari, amb gran èxit, 7 Deaths of Maria Callas, un espectacle performatiu que a través de les músiques de Verdi (Otello, La traviata), Puccini (Tosca, Madama Butterfly), Bizet (Carmen), Donizetti (Lucia di Lammermoor) i Bellini (Norma) presenta set personatges operístics femenins que moren en escena, sis dels quals van ser interpretats en un teatre per Maria Callas i un, Carmen, no el va representar mai però sí que el va enregistrar en disc.
L’escenari ens mostra una pantalla de projecció gegantina i un llit on està morint Maria Callas. Per l’escenari passaran set sopranos diferents interpretant set àries principals d’aquests personatges. Les projeccions en vídeo que acompanyen el cant –tot i que el vídeo és tan seductor que sembla que sigui el cant que fa d’acompanyant– ens mostren, amb la participació silenciosa i potentíssima del conegut actor Willem Dafoe, reelaboracions sofisticades de la mort de les protagonistes.
Als vídeos, dirigits per Nabil Elderkin, hi ha canvis significatius en relació amb els arguments originals; alguns resulten enriquidors, d’altres, no tant, i algun és força enigmàtic. Tosca, per exemple, no es tira des de Castel Sant’Angelo sinó des d’un gratacels de Nova York a càmera tan lenta que tenim temps d’escoltar tot el “Vissi d’arte” mentre cau; a Carmen, ella va vestida de torero; a Norma, ella va vestida d’home i Dafoe va vestit de Norma; Desdemona no és estrangulada per Otello, sinó per una serp, i Cio-Cio-San no es fa el tradicional i sangonós hara-kiri, sinó que es lleva la màscara que la protegia de la contaminació radioactiva.
A l’epíleg, que es fa massa llarg i fa perdre ritme a l’espectacle, apareix la pròpia Maria Callas al luxós apartament de París on va morir. L’obra acaba amb un enregistrament de la cantant de la “Casta diva” de Norma.
La idea motriu de 7 Deaths of Maria Callas és convertir la històrica soprano en personatge. Ara ella, que també va morir d’amor o per amor o per falta d’amor, ja és com Violetta Valéry, Floria Tosca, Lucia di Lammermoor o Desdemona, un personatge immortal.
Coproduït per diversos teatres europeus, l’espectacle és obra de Marina Abramović, artista coneguda internacionalment des de fa anys per les seves cèlebres performances. Abramović signa el llibret (juntament amb Petter Skavlan), el projecte artístic, la direcció escènica, l’escenografia i interpreta en viu a l’escenari el paper de Callas, un paper mut.
A més de la música que acompanya les set àries esmentades, l’obra compta amb una important música pròpia, signada per Marko Nikodijević, una música molt ben resolta que sovint rememora subtilment les de les àries que precedeix i que recorre freqüentment als codis de la música cinematogràfica actual.
Des d’un punt de vista musical –en aquest cas, el menys important dels punts de vista–, la interpretació va assolir un nivell molt correcte. Antonio Méndez, debutant al Teatre, no va tenir problemes ni amb l’orquestra ni amb la concertació amb les veus. Totes les cantants van oferir interpretacions ben correctes de les cèlebres àries que els van pertocar i cal remarcar que Leonor Bonilla va arrodonir tan bé l’agut final d’“Il dolce suono… Ardon gl’incensi” (Lucia di Lammermoor) que el públic va interrompre l’espectacle amb aplaudiments.
A la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, la gran rival de Maria Callas als escenaris era Renata Tebaldi. El programa de mà de l’espectacle esmentava l’anècdota segons la qual, en ser preguntada Callas per la comparació que el públic feia entre ella i Tebaldi, va respondre que el xampany no es podia comparar amb la Coca-cola, ofensa que la Tebaldi, molt bruixa, esplèndidament italiana i profètica, va rebatre dient que el xampany es fa malbé amb facilitat.
Tebaldi va cantar al Liceu trenta-cinc vegades, va ser estimada i aclamada pel públic; Callas només una, en concert, el 1959 i va obtenir-hi un èxit notable, però segons que diuen, no pas històric. Aquest any es commemora el centenari del naixement de Callas i el Liceu ho celebra amb tot un espectacle que li és dedicat. L’any passat es va complir el centenari del naixement de Tebaldi i, per cert, va passar ben desapercebut. És comprensible: Tebaldi va decidir morir tranquil·lament de vella als vuitanta-dos anys i, és clar, això l’òpera no ho perdona, perquè només en sortiria una òpera llarga i avorrida que no vendria entrades.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
