ESCENES. Revisiting Bowie. Adrià Plana i Les Filles Föllen. Adrià Plana, direcció musical i guitarra. Néstor Giménez, piano. Ismael Alcina, baix elèctric. Andreu Moreno, bateria. Margherita Bergamo, coreografia i interpretació. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 28 D’ABRIL DE 2017.
Per Miquel Gené
En un moment de l’espectacle, David Bowie explica a l’entrevistador que ell és capaç d’incorporar l’accent d’una altra persona en un instant. De fet, confessa, és un col·leccionista de personalitats. Aquesta és la manera com ell es veu i també com ha transcendit a l’imaginari col·lectiu: un camaleó capaç de mutar tant d’aparença física com d’estil musical. En el seu darrer disc, l’esplèndid Black star (2016), publicat setmanes abans de la seva mort, ho va tornar a fer: es va rodejar de músics de jazz per donar a les seves cançons, d’una melancolia aclaparadora, sofisticació rítmica i llibertat melòdica. Abans d’això, folk, hard rock, glam rock, dance i pop, entre d’altres.
També és la seva veu la que inicia l’espectacle. Són les primeres frases d’Space oddity, el viatge a l’espai sense retorn ni retrets, així són la vida i la mort. L’acompanya el soroll de la banda, dos mons que es troben i es reconeixen. Després de les presentacions, Adrià Plana condueix els seus músics per diferents moments de la carrera de Bowie, recolzant-se en clàssics que sap no fallaran. Les revisions de les seves cançons són camaleòniques també. En un inici es manté dins de la correcció més recognoscible: Lazarus és molt fidel a l’original amb la incorporació d’algun color jazzístic al piano; Ziggy stardust en versió instrumental amb la guitarra a les funcions de la veu i amb una flaire a coses passades; a Rebel rebel, rock clàssic de tota la vida a dues guitarres; Starman és una bonica mescla de funky, folk i reggae. Mentrestant, Margherita Bergamo, present al centre de l’escenari, tracta de mostrar la visió polièdrica de Bowie mitjançant canvis de vestuari frenètics i gestos i moviments que segurament volen dir alguna cosa, però que jo no entenc.
Plana és un gat vell en l’art de l’adaptació. Small axe, el seu disc de versions de Bob Marley o la seva experiència amb STN! Canta en són una bona mostra. Amb Life on Mars acaba les concessions i la cosa es comença a posar interessant. La música com a eina d’expressió comença a explorar el conflicte, idea que flotava a l’ambient des de les paraules inicials i la presentació de la banda: Bowie és tothom i tots són Bowie. Les personalitats múltiples, tard o d’hora, generen xocs, i així ho palesen les tensions del piano a les estrofes i la separació entre banda i veu a les tornades. El ball també s’incorpora a aquesta dicotomia bonic-lleig, en el moment de millor connexió entre música, moviment i idees. The man who sold the world segueix la mateixa línia i porta el conflicte a l’extrem de la desfiguració, l’entrada al territori del grotesc que genera la tensió melòdica i harmònica de les tornades: banda i veu convivint des de mons aliens. El moviment expressa aquesta idea en el xoc entre cos i llum, que produeix ombra, però que no acaba de funcionar a nivell tècnic: hi sobra llum o hi falta cos. Al final, que torna a ser el principi, la banda s’obre definitivament a unes seccions improvisades sobre la veu de Bowie, que s’acomiada: “And I think my spaceship knows which way to go. Tell my wife I love her very much she knows”.
