RECITAL JAVIER CAMARENA. Javier Camarena, tenor. Ángel Rodríguez, piano. Obres de Gounod, Donizetti, Lalo, Bellini, Von Flotow i Verdi. LICEU. 18 DE GENER DE 2020.
Una les cites més destacades del calendari liceista d’aquesta temporada era el recital del tenor mexicà Javier Camarena. Gràcies a títols com Maria Stuarda, I puritani, La fille du régiment, Rigoletto i L’elisir d’amore s’ha convertit en el nou ídol de la seva corda per a bona part de la galeria lírica barcelonina. En el seu primer recital a la ciutat i malgrat l’afectació d’un refredat, no va decebre ni va rebaixar l’exigència d’un programa centrat principalment en àries per a tenor líric del melodrama italià de la primera meitat del segle XIX amb oportunes incursions al repertori francès. Un nivell que es va mantenir a la segona part amb “E serbato a questo acciaro…” de la belliniana I Capuletti e i Montecchi i l’exhibició de resistència en les cabalette fins a vorejar el límit i la fatiga al final del concert amb “O mio rimorso…” de La traviata. Exemple de compromís. El ple va ser absolut en un Liceu que va haver d’habilitar un centenar de butaques damunt l’escenari, a cada costat.
Inicialment tenor líric lleuger, Camarena ha sabut fer créixer la seva veu assolint rols de líric sense manllevar-ne les qualitats canores. Al contrari, ha potenciat la musicalitat a partir de l’ús intel·ligent del legato sustentat per un excel·lent domini del fiato, amb el qual juga amb el tempo i les dinàmiques a plaer (cant entre dents, mitges veus i pianíssims). El cantant va seduir l’excitat públic amb un registre mitjà agut vigorós, sense problemes en el pas, i amb un timbre ben esmaltat que en reforçaven la calidesa i la intensitat en l’exquisit fraseig. Exemple de tècnica. En la col·locació de la veu, el tenor va evitar portaments tramposos o altres subterfugis, excepte algun canvi de posició circumstancial i uns tempi d’una certa lentitud a l’inici del recital amb “Ah! Lève-toi soleil!” del Romeo i Julieta i, després, amb “Un ange, une femme inconnue…” de La favorite de Donizetti –Do sostingut sobreagut inclòs.
El programa combinava àries que requereixen un cant tendent a spianato, amb passatges declamats i d’altres que contenen agilitats realçades per silencis ben calculats que Camarena intensifica amb l’expressió gestual. “Vainement, ma bien-aimée” de Le roi d’Ys de Lalo va ser la mostra més evident del seu preciosisme, mentre que “M’apparì tutt’amor…” de Martha de Von Flotow i l’ària final de Lucia de Lammermoor de Donizetti –en què va corregir un petit gall– van bastir-se amb major contrast i dramatisme. Hi va contribuir l’acompanyament del pianista Ángel Rodríguez, magnífic en precisió i intenció, com va demostrar a l’inici d’aquesta ària. Un altre exemple va ser “Seul la terre…”, de la magna i poc coneguda Dom Sébastien, roi de Portugal, intel·ligentment ubicada per acabar de preparar el registre més agut, abans de regalar-se amb els famosos Do de pit d’“Ah! Mes amis, quel jour de fête” de La fille du régiment, que provocà algun bram elefantiàsic d’una espectadora en ple alliberament d’oxitocina. Un entusiasme que no va impedir dues interrupcions de mòbils, davant les quals Camarena va reaccionar amb sentit de l’humor i diplomàcia, no sense exclamar: “¡Pero si les han avisado!”.
El constipat, l’esforç del concert i la prudència van reduir a dos els bisos amb què el tenor va acabar de posar-se el públic a la butxaca. Primer, la romança “Flor roja” de la sarsuela Los gavilanes de Guerrero. Després, i precedida d’unes paraules en català, va oferir una versió antològica de “Rosó” del sainet líric Pel teu amor (1922) de Josep Ribas que emanava un lirisme desbordant de dolçor. Estilísticament va perllongar-ne els arcs melòdics amb un fraseig quasi a sotto voce, dinàmiques en pianíssim i un fil de veu com a clausura de la peça. Va ser una desconstrucció emotiva, als antípodes de recreacions més apassionades, però exagerada, on alguna nota calada i oblidar-se el text puntualment no mereixen ni l’apunt. La sensibilitat i la llibertat amb què la va recrear corroborava la percepció que aquella era una de les nits màgiques de la història del Liceu. Un exemple que els liceistes adoraran, en què s’haurà fet calaix sense els preus escandalosos d’altres cites semblants i que, alhora, atenua la mediocritat d’un teatre en hores baixes durant les últimes temporades. Però, òbviament, no n’hi ha prou amb miratges de qualitat i encerts puntuals.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
Recordo aquella nit com un aconteixement memorabla .No he faltat mai a cap opera al Liceu cuant canta Camarena perquè no defrauda mai .Ademes del nostre temple tambè el segueixo per altres llocs .Es molt i molt bò .