FESTIVAL DE PERALADA. Javier Camarena, tenor. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Riccardo Frizza, direcció. Obres de Delibes, Bizet, Donizetti, Mozart i Puccini. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. PERALADA. 1 D’AGOST DE 2021.
Tan sols pocs dies després de tancar plegats la temporada del Liceu amb Lucia di Lammermoor, el tenor mexicà Javier Camarena i el cor i l’orquestra del Liceu van tornar a coincidir en la cloenda del Festival de Peralada, aquest cop a les ordres del director italià Riccardo Frizza, que es va incorporar a última hora a la producció per substituir l’anunciat Guillermo García Calvo, afectat pels protocols de la COVID.
El programa també va patir lleus variacions d’última hora, tot i que en va mantenir l’essència, consistent en una selecció d’obertures, àries i cors de Delibes, Bizet, Donizetti, Mozart i Puccini especialment concebuda per les característiques i exigències de la major part del públic assidu als festivals d’estiu.
El recital va començar de manera discreta, amb un cor de Lakmé força insuls –elecció estranya per encetar la vetllada–, tot i que la bellesa melòdica de l’ària “Je crois entendre encore” de Les pêcheurs de perles ja va merèixer a Camarena uns primers aplaudiments sentits.
Sorprenentment, l’ambient no es va escalfar tant al capítol de fragments donizettians com amb l’arribada de Mozart. L’orquestra va lluir múscul i potència en l’obertura de La flauta màgica i Camarena, tot i que no és un repertori que sovintegi, va semblar trobar-se especialment còmode amb les àries escollides d’aquesta òpera i de Die Entführung aus dem Serail.
Així mateix va passar amb “Che gelida manina” de La bohème, malgrat que no vam tenir la sort que fos una nit de lluna plena com expressa Rodolfo, sinó més aviat al contrari. L’amenaça de pluja que va planar ben bé durant mig concert no va contribuir a relaxar els ànims i es va percebre entre el públic un cert nerviosisme que, tal vegada, va arribar dalt de l’escenari.
La recta final del programa reservava per al cor un moment de lluïment especial amb el “Coro a bocca chiusa” de Madama Butterfly, tot i que la formació va patir tota la vetllada per la ubicació llunyana i l’ús de la mascareta, circumstàncies que es van traduir en lleus imprecisions i manca de projecció.
Camarena va tornar a Donizetti per posar el punt final amb l’ària “Pour mon âme” de La fille du régiment, esdevinguda pràcticament un imprescindible dels recitals de tots els tenors els últims anys. Se’n va sortir airós i, tot i que es va fer pregar, va respondre als aplaudiments del públic amb dos bisos: “La donna è mobile” i la cançó mexicana Contigo en la distancia –que va dedicar a la seva dona i fills, presents a l’auditori–, entre els quals bisos el cor va brillar especialment amb un entranyable “Va, pensiero”.
Imatge destacada: (c) Miquel González / Shooting.
