TEMPORADA OBC. Carlos Daza, baríton. Coral Cantiga i cor participatiu Canta amb l’OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Salvador Brotons, director. Obres de Joan Lamote de Grignon, Salvador Brotons i Txaikovski. L’AUDITORI. 4 DE MAIG DE 2024.
La recta final de la temporada treia múscul dissabte passat en un dels capítols simfònics més esperats, amb el retorn del barceloní Salvador Brotons a la tribuna de L’Auditori per dirigir la seva pròpia estrena i la Tercera de Txaikovski. Director titular de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, Brotons és una de les figures més respectades en el camp de la direcció i composició, i el seu últim pas per L’Auditori no va decebre ni des de la batuta ni des de la vessant creativa, amb el Te Deum, op. 163, per a baríton, cor i orquestra, una obra de caràcter simfònic i litúrgic de vint minuts. El text escollit per a aquest encàrrec respon a una iniciativa d’abast europeu, i perquè el llatí “és el llenguatge universal del cors del món”. La part coral ha estat emmarcada dins del programa Vine a cantar amb l’OBC, i va reunir sobre l’escenari cent cinquanta cantants, molts d’ells no professionals, i adscrits al cor participatiu Canta amb l’OBC, integrats a la Coral Cantiga; un nombre certament impressionant només a l’abast de grans partitures o fites importants.
Dirigida pel propi compositor, l’obra va agradar, sens dubte, i va extreure tota l’energia d’una OBC de gala i molt nodrida, i d’un imponent cor al fons. Sis integrants femenines ocupaven algunes llotges laterals trencant la simetria –una simple qüestió d’espai–, mentre que els homes es limitaven a l’escenari. ¿No hauria estat adient compensar la cantonada dreta amb sis homes ocupant les llotges corresponents i atorgar més espai a tenor i baixos? Un detall poc rellevant que no va influir en la interpretació. La proposta de Brotons passava per un respecte total a les convencions del gènere litúrgic, amb harmonies acolorides i un discurs esquitxat de matisos orquestrals variats.
A la primera secció, on apareix el lema de la peça, va destacar una textura de percussions afinades i una entrada del cor potent, que pronunciava “Te Deum laudamus […]”, mentre la resta de famílies orquestrals es presentaven. Va agafar el relleu un formidable Carlos Daza que alternava amb el cor moments de pura èpica, especialment quan el text deia: “[…] Te Martyrum candidatus laudat exercitus” –el blanc exèrcit dels màrtirs–, en què Brotons firmava un dels més potents de la peça, dirigida amb una visible passió.
Els metalls van protagonitzar els primers compassos de la secció següent, i guiaven l’orquestra, aquí sí, una mica lluny del registre solemne anterior, mentre que les cordes tendien un pont cap a una nova intervenció del baríton solista, si era possible, més inspirat que abans. Un passatge més contemplatiu invitava l’oient a una reflexió espiritual, abans que una música molt emotiva s’apoderés d’una sala gairebé plena. Brotons reclamava finalment el retorn de la marimba i altres percussions per a un retorn progressiu al tema inicial, tot dotant l’obra d’una certa estructura ternària.
El públic va digerir l’obra amb entusiasme, gràcies a un llenguatge que es mou entre la recerca personal i les convencions d’una escriptura coral al servei d’un text religiós. Una orquestració profusa va casar bé amb la gestió de la massa coral. Cal felicitar el paper dels cors Cantiga i el participatiu, i la directora Montse Meneses per la preparació.
Abans de l’estrena, Brotons ja havia escalfat motors dirigint la deliciosa obra de Lamote de Grignon Poema romàntic: càntic d’amor i de dolor. Brotons va dirigir l’obra apassionadament i deixant que la corda vertebrés les melodies d’aquesta partitura neoromàntica, on Daza també va firmar una bona intervenció, rica en lirisme.
La Simfonia núm. 3, en Re major, op. 29, “Polonesa” va deixar molt bones sensacions, fins al punt que els assistents no van poder evitar d’aplaudir cada moviment. La batuta de Brotons va extreure novament el millor de la plantilla, on la corda va poder presumir de passatges molt ben articulats i gran sincronia als arcs, tot equilibrant bé la secció de metalls amb la resta. Brotons va polir els engranatges de l’orquestra i va permetre que el contrapunt es concatenés amb precisió en el primer moviment, tot deixant que la música del rus sonés per si sola, mentre que de mica en mica el director conduïa l’orquestra cap al clímax. Les fustes van gaudir sobrevolant els compassos ternaris del segon acte, i el tercer moviment es va erigir com el moment més emotiu de la vetllada. Al quart es va confirmar que l’OBC té una forta predisposició a créixer amb la música de Txaikovski, i amb Brotons va oferir un “Finale” aclaparador, que acomiadava l’última gran simfonia de la temporada de la millor manera.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
