CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Marta Valero, mezzosoprano. Albert Guinovart, piano. Cançons d’Ezequiel Martín, Joan Manén, Enric Granados, Guillem Brugarolas, Baltasar Samper, Joaquim Serra, Manuel Oltra, Lluïsa Casagemas, Narcisa Freixas, Carme Karr, Ònia Farga, Mariona Vila i Mercè Torrens. ATENEU BARCELONÈS. 17 DE JUNY DE 2018.
“Cançons per redescobrir”, aquest era l’encertat títol del darrer concert del setè Cicle de Música Catalana Joan Manén que va tenir lloc a l’Auditori de l’Ateneu Barcelonès davant d’un públic ben nombrós. “Cançons per redescobrir” va agrupar una trentena de cançons de tretze compositors i compositores diferents i, certament, per a tothom. La trobada va resultar un descobriment i ens va fer conscients, una vegada més, de la immensitat del repertori propi que queda per explorar.
No tot era excel·lent i de primera qualitat, però tot era bo, hi havia peces molt bones, sorprenentment bones, i cap de les que vam escoltar, ni les bones ni les no tan bones, mereixia romandre en l’oblit. Felicitats, per tant, a l’Associació Joan Manén per la iniciativa.
La interpretació va ser a càrrec de la mezzosoprano Marta Valero i el pianista Albert Guinovart. La peces es van distribuir per gèneres, a la primera part els homes –alguns de coneguts i fins i tot famosos, d’altres menys coneguts i algun de totalment desconegut i ignorat avui dia– eren Ezequiel Martin (1887-1963), Joan Manén (1883-1971), Enric Granados (1867-1916), Guillem Brugarolas (1889-1959), Baltasar Samper (1888-1966), Joaquim Serra (1907-1957) i Manuel Oltra (1922-2015). A la segona, les dones –algunes de conegudes, d’altres totalment invisibles i una encara viva– eren Lluïsa Casagemas (1873-1942), Narcisa Freixas (1859-1926), Carme Karr (1865-1943), Ònia Farga (1882-1936), Mariona Vila (1958) i Mercè Torrens (1930-2018).
La interpretació va ser sorprenent. La de la primera part va ser tan diferent de la de la segona, que talment semblaven concerts diferents. Tant a la primera com a la segona parts Albert Guinovart va estar sempre solvent, segur, adaptat al caràcter de cada peça. Potser, però, en algun moment hauria pogut sonar una mica més flexible, menys dur, més matisat.
La diferència la vam tenir en l’actuació de Marta Valero; a la primera part va estar correcta però anodina, sense caràcter, rígida musicalment i fins i tot físicament; a la segona part, però, va treure caràcter, veu, intenció, expressivitat, va començar a moure primer els braços i després tot el cos i tot va començar a funcionar. S’ignora si és que tenia les peces més estudiades i assajades o si va experimentar una sobtada il·luminació a l’intermedi. A la segona part, que era la que contenia les peces de compositores, que també en general eren les millors i les que tenien més interès i atractiu musical, va sonar molt bé.
Les excel·lents tres cançons de Carme Karr que vam escoltar, els Cantares andaluces d’Ònia Farga o les cinc cançons que van sonar de Mercè Torrens, alguna amb clara influència jazzística, ben interpretades per Marta Valero van entusiasmar, ara sí, el públic.
Imatge destacada: © Jordi Gargallo
