MÚSICA ANTIGA. L’Orfeo de Claudio Monteverdi. Concerto Italiano. Dir.: Rinaldo Alessandrini. L’AUDITORI. 2 DE FEBRER DE 2017.
Per Jacobo Zabalo
Pocs mites són tan musicals com el d’Orfeu, que tematitza un amor dramàticament interromput per la mort, a la qual -almenys en primera instància- venç la pròpia música. El cantor més inspirat i convincent és, però, humà; i, doncs, acabarà perdent Eurídice, en no saber contenir les ànsies de veure-la, i de posseir-la amb la mirada. Cras error, que repeteix l’original creença en l’eternitat del sentiment (i de la vida) de la persona estimada. Monteverdi s’inventa en la seva favola in musica una manera nova de traslladar una Love story inevitablement universal, en què amor i mort s’entrellacen de forma bella i funesta. Es diu que neix l’òpera, quan en realitat el que es crea és el vincle entre el poema i el sentiment a través d’una plasmació artística, teatralitzada, que convida l’espectador a ser-ne partícip. L’òpera desplega un relat mític, i allò que és comú a totes les obres per venir –amb històries més o menys elevades en to i pretensions– es troba en la sol·licitud de la participació de l’oient, que és musicalment animada. És cert que també la creació teatral, com la novel·la, demana la identificació de qui segueix i promou l’acció; però la musicalització de la història fa un pas més enllà, en la mesura que percudeix des de dins en l’ànim de l’espectador, forçat a viure els afectes de la trama a través del seu propi sentir musical.
Rinaldo Alessandrini és un dels principals descobridors de la sonoritat genuïna d’aquesta creació pionera en l’expressió teatralitzada d’afectes i de l’obra de Monteverdi en general, com demostra l’extensa discografia i els premis que han obtingut moltes de les seves gravacions, de manera especial diversos episodis de la sèrie de madrigals. A la sala gran de L’Auditori la cerimònia es va oficiar des de la sobrietat però amb plena consciència de la rellevància de l’ocasió. Tornar a Monteverdi de la mà dels intèrprets convocats, el Concerto Italiano i un meravellós elenc vocal, és un plaer delicat, per al qual un ha d’estar preparat. Més que una obra exigent per a l’oient, es tracta d’una creació que marca un abans i un després, i, així, posseeix especificitats innovadores i també arcaiques que poden resultar familiars o tot el contrari. És el cas de l’estranyament deliciosa manera de cantar i declamar, sense vibrato –directament des de l’estómac al moll de l’assumpte, a la fibra sensible–, que fa possible la proliferació de clarobscurs: efectes que simultaniegen bellesa i horror, tant en la trama de la narració com en la música. Quan la Messagiera –molt destacada a l’ocasió, la soprano Francesca Cassinari– xiuxiueja com una exhalació “la tua diletta sposa è morta”, l’absoluta bellesa de la veritat que s’imposa és idèntica a la seva sinistra irrealitat. Entrem en el barroc món del somni, de l’ambigüitat fascinant: realitat viscuda amb perplexitat insuportable –serà el cas de Segismundo, un parell de dècades després– que fa adonar el protagonista d’allò que era i ja mai més (no) serà. La ficció mítica ofereix a Orfeu –com és sabut– una segona oportunitat.
En perfecta consonància, l’Orfeo de Valerio Contaldo es creix a partir del tercer acte, amb intervencions més segures de si mateixes, coincidint amb la consciència de creure’s capaç de recuperar la (mai del tot seva) Euridice i, sobretot, amb el patetisme alarmant que brolla després d’haver-la perdut (definitivament). Es lamenta davant Apollo que cap altra serà com ella, perquè de fet tampoc ella no va ser igual a la seva imatge idolatrada. Moment àlgid de la vetllada per la intensitat i el mèrit de la intervenció. Es va tancar amb magnificència, coincidint aquesta omega amb un alfa que havia estat sensacional, tant per la solemne i pregnant fanfara de trombons en la toccata, com per la immediatament subsegüent intervenció de la música personificada, introit al drama cantat per una emotiva Anna Simboli, que també representaria Euridice. La tanda d’aplaudiments va ser sonora, i Caronte, el sinistre barquer que s’enfronta de mala manera a Orfeo –caracteritzat pel baix Salvatore Vitales– es va endur l’ovació de la nit. Un punt estrany, fins i tot si el seu cant eixordador va ser tan convincent com els sons infernals dels instruments de vent; estrany, però tanmateix simptomàtic d’aquest horror que persegueix amb la mirada l’amor que es vol etern, trobant-se condemnat d’inici.
