CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Oriol Rosés, contratenor. Josep Surinyac, piano. Aleix Viadé, vídeo. Dir.: Buia Reixach. Obres de Schubert, Schumann, Mendelssohn, Brahms i Domènech. PETIT PALAU (PALAU DE LA MÚSICA CATALANA). 1 DE JUNY DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Confegir un programa coherent i unitari amb dues parts contrastades, l’una formada per obres del segle XIX i l’altra amb una obra d’estrena del segle XXI, és una tasca complexa i no sempre reeixida. Aconseguir-ho amb un discurs temàtic elevat –i permetin-me el joc de paraules entre el terme “elevat” i la temàtica “elevada” o “d’altura” del concert: la nit, la lluna, les estrelles… i els planetes– i una homogeneïtat en el discurs metamusical, és digne d’elogi; resumint-ho: encomiable.
I justament aquests són alguns dels adjectius que mereix el programa que diumenge passat va presentar el Cor de Noies de l’Orfeó Català al Petit Palau. Amb una primera part formada per lieder de Franz Schubert, Robert Schumann, Felix Mendelssohn i Johannes Brahms –en aquest ordre–, alguns amb arranjaments expressament realitzats per a cor de veus blanques per Jordi Domènech, i una segona part amb l’estrena de l’obra encàrrec del Cor de Noies de l’Orfeó Català a aquest mateix contratenor i compositor català; tot amanit amb una posada en escena dinàmica i alhora respectuosa amb el discurs musical, que tenia com a punt fort les projeccions de vídeo –a l’estil del mapping– expressament elaborades per a la narració musical per Aleix Viadé.
El concert resultava contrastant per l’estil musical de cadascuna de les dues parts, una primera amb cançó romàntica alemanya –el tan lloat gènere liederístic– i una segona amb aquesta mena de cantata escènica que és Els planetes, per a cor de veus blanques, contratenor i piano, basada en poemes de diversos autors catalans –alguns expressament encarregats per a l’ocasió. Però en aquest contrast, dèiem ja al principi, s’hi sobreposava una coherència discursiva molt ben lligada per l’aspecte visual. Vestides de blanc, les joves del Cor de Noies de l’Orfeó Català es movien pausadament per l’escenari per recórrer les contemplatives temàtiques de les músiques seleccionades. Del Nachtviolen de Schubert al Nachtlied de Mendelssohn –que com el seu títol indica tenen com a protagonistes la nit–, el Cor de Noies va despullar les músiques romàntiques amb una sonoritat molt especial i, a priori, poc assimilable a l’estil musical de les obres seleccionades, però alhora molt suggerent. En els seus arranjaments, Jordi Domènech obre la paleta de colors vocals desplegant les possibilitats expressives del cor, si bé les veus blanques –d’afinació impecable i un segell tímbric d’acabat diamantí, que Buia Reixach treballa amb cura– atorguen una pàtina d’irrealitat, més propera al somni que no pas a la terrenalitat, a un món nocturn oníric, accentuat pel treball visual delicat i poètic d’Aleix Viadé. La presència solista del contratenor Oriol Rosés –de timbre més proper al sopranista que pròpiament al contratenor– contribueix a l’ambient d’ensomni mitjançant la seva interpretació en solitari de peces com Ständchen, op. 957 o Vergebliches Ständchen, op. 84 núm. 4 de Brahms, aquesta darrera tot evocant l’ambient de saló de segle XIX on s’acostumaven a interpretar originalment aquestes cançons, gràcies a un magnífic decorat visual de Viadé.
A la segona part, amb les noies vestides de negre, Els planetes de Jordi Domènech ens acostà a un món atemporal, astral, i com suspès en una dimensió que no coneix la llei de la gravetat, gràcies a una música melòdica però no gens previsible, amb harmonies difuses de gran dificultat d’aprenentatge però de gran efectisme expressiu, que denoten el seu coneixement de la veu i, més concretament, de la sonoritat coral. Domènech musica textos de Miquel Desclot (Plutó, Mercuri amb “Diàleg extrem”), Pilar Cabot (“La terra i el seu satèl·lit”, “Urà”, “Venus” i “Neptú”), Pep Rosanes (“Mart”, “Saturn” i “Júpiter”) i Josep Carner (“La lluna canta”) i posa la seva música al servei del text i del caràcter de cada arquetipus planetari. Una cantata escènica feta a mida del Cor de Noies de l’Orfeó Català, que explora tota la seva tessitura i les ben afinades personalitats vocals individuals del Cor, molt ben preparades per Buia Reixach. Oriol Rosés, com a contratenor solista, tornà a fer gala del seu timbre homogeni i molt afí al so global del Cor, amb una gran prestació al piano de Josep Surinyac, que excel·lí tant en la delicadesa que marquen les pàgines romàntiques com en la dificultat intrínseca de l’obra de Domènech.
