Per Albert Suñé
Divendres passat, dia 7 de setembre, al Jamboree hi va haver una confirmació. En efecte, es va poder comprovar a la perfecció que la cantant Carla Cook, que venia amb un currículum força aplicat sota el braç com a representant exitosa de la música nord-americana, va estar a l’altura de les circumstàncies i va provocar una autèntica i entusiàstica adhesió del públic.
Apadrinada per Lionel Hampton, amb un músic com el guitarrista Eric Reed com a excompany d’escenari, i admirada per gent com Cyrus Chestnut i Regina Carter, es va demostrar que tots aquests avals no eren perquè sí. De fet, Carla posseeix una veu gruixuda, potent i ben educada. És una veu que, degut a la seva tessitura, amb prou feines arriba als aguts. Però no hi fa res, ja que domina la resta de l’escala amb una mestria especial, curulla de feeling.
Una veu que prové del gospel i del soul però que sap infiltrar-se sense cap mena de problema en el swing, el blues i fins i tot la bossa nova. I ho fa amb una aparent tranquil·litat, modulant amb saviesa i controlant perfectament els tempos. Perquè excel·lí tant en una balada de les més lentes que recordem com en un tema llançat a tota marxa des del començament. Entremig, diverses altes proves d’una maduresa i un savoir faire envejables. Així mateix, estigué seguríssima a l’hora de l’scat. I, de propina, obsequià la parròquia amb un magnífic In a mellow tone.
Carla Cook va estar agombolada per un solidíssim trio de la casa: Albert Bover, piano; Ignasi Gonzàlez, contrabaix, i Jo Krause, bateria. Un trio que es va comprovar de bell antuvi que havia assajat amb Carla i que sabia exactament com moure’s al seu voltant.
Bover estigué excel·lent, amb idees brillants i enginyoses, no gens enfarfegades. Gonzàlez es constitueix cada dia que passa com un molt bon pal de paller. I Krause mostrà la seva ductilitat, finor i efervescència. Per tot això, doncs, la vetllada fou de les que deixen record.
