ESTIU AL PALAU-FESTIVAL BACHCELONA. Carles Marigó, piano. Bach, Magrané (estrena) i Fanny i Felix Mendelssohn. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE JULIOL DE 2020.
Retrobar la il·lusió d’escoltar música en directe a la sala modernista del Palau esdevé per als melòmans una experiència que magnifica encara més aquesta comunió entre intèrpret i públic, fa que un recital esdevingui quelcom més que un fet ja de per si excepcional. Una aforament de platea i amfiteatre condicionats per aquesta “nova normalitat” va acollir un públic que no es va voler perdre l’ocasió d’escoltar un pianista “total” com és Carles Marigó. I diem “total” perquè aquest pianista consolidat és capaç de destacar en el camp del jazz, del clàssic, de la improvisació com a base, i també d’un sistema pedagògic en l’equip de professors de l’IEM (Instituto de Educación Musical), i encara d’emmotllar-se a diversitat d’estils. Marigó és, a més, un pianista que sap confegir un programa seguint una lògica constructiva absoluta. Ell mateix s’encarregava de presentar les obres separades en diferents blocs.
El primer s’obria amb la Fantasia en La menor de Bach, que amb els seus cromatismes descendents característics va ser fruit d’inspiració per a l’estrena absoluta de la Fantasiestücke 3 de Magrané. Seguidament una improvisació del propi Marigó donava peu a la interpretació d’una deliciosa melodia de Fanny Mendelssohn com a preàmbul a dos Preludis i fugues en Fa menor de Bach i Felix Mendelssohn. Seguidament la peça titulada Juliol de Fanny Mendelssohn enllaçava amb dos nous Preludis i fugues en Mi menor dels propis Bach i Felix Mendelssohn.
Marigó va entregar-se des d’un primer moment a la música que interpretava. Un pianisme brillant, sòlid, de pulsació ferma i decidida, però que aprofundia en el sentit més líric de la música per fer brollar les delicioses melodies de la música de Fanny Mendelssohn, com subtils “cançons sense paraules” i elevant la música del seu germà Felix a unes dimensions sonores plenes de majestuositat que arribaven al seu zenit amb una pletòrica interpretació del Preludi i fuga en Mi menor. Marigó, afable, distès, il·lusionat, no dubtava a recordar una vegada i una altra la meravellosa sensació de poder tornar a tocar en públic o fins i tot recordar-se dels seus veïns que durant els tres mesos de confinament i vuit hores al dia han escoltat la preparació d’aquest programa. Així mateix explicava la sensació única de poder ser partícip de l’estrena absoluta de la Fantasiastücke 3 de Magrané, una obra de gran complexitat tècnica, exigent quant a l’articulació, d’una musicalitat molt rica i que, perfectament elaborada, s’inspira en les progressions de cromatismes descendents que a manera de lament fonamenten la Fantasia en La menor de Bach. Una interpretació aprofundida, d’una obra rica en matisos, en idees musicals, intensa i que denota les prou conegudes qualitats de Magrané, compositor convidat aquesta temporada del Palau. De Marigó ens va interessar el seu Bach opulent, majestuós, d’una claredat absoluta en l’entrada de les diferents veus a les fugues i amb una articulació precisa i envalentida al conegut “Preludi 10 en Mi menor” del llibre primer d’El clavecí ben temperat. Si la seva primera improvisació molt en clau de llenguatge minimalista per la seva reiteració en l’articulat ja ens va interessar, fora de programa i després d’oferir el primer moviment del Concert italià, va tornar a mostrar el seu talent amb una nova i bellíssima improvisació sobre el cèlebre coral Jesus bleibet meine freude del mateix Bach. Marigó no va perdre mai la seva innata simpatia, tot agraint als assistents la presència al concert i reiterant l’emoció pel fet de tornar a tocar en públic.
Només un retret aliè al concert: després de les escrupoloses mesures de seguretat que el Palau du a terme prèviament a l’entrada de la sala en benefici de tots, resulta inconcebible –malgrat l’obligatorietat– que encara hi hagi gent entre el públic que decideixi treure’s la mascareta o portar-la mal col·locada en el decurs del concert. Un perill per a tots.
