ELS VESPRES D’HIVERN DE LA UB. Carles Viarnès, piano, theremin, teclats i loops. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA. 28 DE FEBRER DE 2020.
D’ençà d’una dècada el circuit musical barceloní disposa d’un cicle que basant-se sobretot en el boca-orella ha aconseguit fer-se un forat i fidelitzar un públic cada cop més ampli. Estem parlant d’Els Vespres de la UB que tenen lloc a l’històric edifici de la Universitat de Barcelona a la plaça de la Universitat.
Els Vespres de la UB està format per dos cicles. Els mesos de juliol, des de fa més de deu anys, els jardins de l’emblemàtica universitat acullen Els Vespres d’Estiu. Vist l’èxit del cicle, des de fa quatre anys el majestuós Paranimf acull el seu germà hivernal, titulat Els Vespres d’Hivern. Tots dos tenen en comú una filosofia: donar oportunitat i visibilitat a propostes musicals emergents de casa nostra en els difícils inicis al món musical.
A l’edició d’enguany el cartell ha estat format per noms com LaboratoriA Flamenco In Progress (7 de febrer), la vigent guanyadora del Concurs Sona 9, Maria Jaume (14 de febrer), Cor Blanc (21 febrer) i Carles Viarnès (28 de febrer) com a concert de cloenda de la quarta edició.
Carles Viarnès és un pianista i compositor igualadí referent de la fornada de músics minimalistes a Catalunya. Ja des de ben petit a l’Escolania de Montserrat, on actualment exerceix de professor de piano, es va iniciar en la formació clàssica. Posteriorment va ampliar estudis al Conservatori de Barcelona. L’any 2012 debutà en solitari amb Urban tactus (Repetidor). L’any següent, conjuntament amb Pep Massana, es va atrevir amb una personal i atrevida lectura de Llibre vermell de Montserrat (Repetidor, 2013). El seu treball discogràfic següent, Schematismus (Repetidor, 1631 Recordings), va suposar el primer disc llançat al mercat internacional per un segell estranger.
Finalment, el 2019 passat, sota el segell Bankrobber, ha publicat el seu quart treball, titulat Nun (segons els antics egipcis, un oceà inconcret, i “ara” en esperanto). Nun és una col·lecció de nou temes dividida en dues parts, íntimes, evocadores, que remeten al pas del temps i que transporten l’oient a dimensions inexplorades al més pur Górecki, Satie, Ólafur Arnalds o el mateix Bach.
Amb les entrades esgotades des de feia dies, i després d’una introducció-resum-agraïment de l’edició d’enguany per Mireia Madroñero, directora artística del cicle tant en la versió hivernal com estiuenca, Carles Viarnès va sortir a l’escenari sota una calorosa rebuda dels espectadors.
Al llarg de pràcticament una hora, amb la simple ajuda del piano de cua (com a instrument principal), els loops, el theremin i els teclats, així com un joc de llums d’acord amb cada tema, Viarnès va anar interpretant els temes de Nun.
Tot i que al final del concert, en els discursos d’agraïment, el pianista afirmés que Nun és un disc de cocció lenta i per escoltar en petites dosis, en absolut va fer aquesta sensació. L’atmosfera minimalista i a la vegada contemporània que Viarnès assoleix a les seves composicions fan que inicialment potser sí que l’espectador desconeixedor de la seva obra quedi un pèl sorprès. En canvi, a mesura que van passant els minuts, com un bon hipnotitzador, gràcies als sons delicats i jocs de variacions de notes entre el piano de cua, el theremin i els loops, va aconseguir transportar el Paranimf a un estat quasi de fascinació, sorpresa i d’un silenci sepulcral només trencat pels aplaudiments al final de cada part. I aquesta fita, avui dia, amb tots els elements externs com ara pantalles de mòbils o atacs de tos, és sols a l’abast dels escollits.
També cal recalcar la bona sonorització del concert assolit pels tècnics. Pel sostre alt i les dimensions àmplies i allargades, el Paranimf de la UB provoca unes reverberacions importants i perilloses musicalment parlant. Si hi sumem, a aquest fet, les característiques de la proposta de Carles Viarnès, el risc era força elevat. Per sort, aquests temors, ràpidament, es van dissipar i els espectadors van poder gaudir de la proposta en les millors condicions.
El resultat de tot plegat és que en acabar el concert Carles Viarnès va rebre una ovació sonora d’un parell de minuts pel públic, amb algunes persones fins i tot dempeus. En definitiva, un concert excel·lent i atrevit de cloenda de l’edició d’enguany d’Els Vespres d’Hivern i a la vegada, per a Viarnès, una meritòria carta de presentació de la seva proposta musical.
Imatge destacada: (c) Cesc Maymó.
