DON GIOVANNI de W. A. Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Carlos Álvarez. Mariano Buccino. Vanessa Goikoetxea. Toby Spence. Myrtò Papatanasiu. Anatoli Sivko. Toni Marsol. Rocío Ignacio. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Kasper Holten. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House (Londres), The Israeli Opera (Tel Aviv) i Houston Grand Opera. LICEU. 27 DE JUNY DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Una segona visió del Don Giovanni que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu, amb direcció escènica de Kasper Holten, permet conèixer més detalls d’una producció plena de clarobscurs tan complexos com la pròpia ment de Don Giovanni. Partint de l’anàlisi que ja vam fer en la crítica de l’estrena és interessant observar com és en la transició entre el primer i el segon acte, just després de la gran festa que organitza Don Giovanni, com, paradoxalment, després d’haver entonat l’icònic “Viva la libertà!”, el protagonista comença a sentir-se esclau de la seva realitat. Una realitat que es veu alterada per la progressiva bogeria que acaba dominant la seva voluntat i que l’allunya de tot allò que formava part del seu món. Aquí Don Giovanni se’ns revela com l’arquetip del narcisista, que viu del control del seu entorn i del domini de les voluntats dels altres, vinclades a la seva, però que en sentir que tot allò que havia estat la seva realitat s’esfondra, perd el seny.
El repartiment alternatiu d’aquest Don Giovanni ens va permetre gaudir, sobretot, del grandíssim talent musical i escènic del baríton malagueny Carlos Álvarez. El cantant, que viu un nou idil·li amb el Gran Teatre del Liceu d’ençà del seu darrer Rigoletto i d’aquest Don Giovanni magistral, tornarà la temporada vinent per reprendre el rol de Renato d’Un ballo in maschera en la funció inaugural de la temporada (7 d’octubre) i la segona representació (10 d’octubre), tot omplint satisfactòriament el buit tristament deixat per la cancel·lació del rus Dmitry Hvorostovsky, que ha hagut de retirar-se dels escenaris operístics degut a la seva malaltia.
Álvarez ofereix una versió molt diferenciada de la proposada per Mariusz Kwiecień, i com que les comparacions són odioses, ometrem la temptació de caure-hi. Carlos Álvarez es cenyeix a l’estil mozartià en l’àmbit musical, amb unes impecables prestacions vocals gràcies a la seva tècnica depurada i un privilegiat cos vocal. Així i tot, el seu Don Giovanni és un veritable Don Joan de temperament ibèric. Apassionat i seductor, Álvarez no es limita a oferir el vessant calculador del caire psicopàtic del protagonista, sinó que en fa un personatge de carn i ossos, que pateix i que sent, a desgrat seu, les conseqüències de la seva pulsió vital.
Al seu costat, les prestacions voluntarioses dels altres membres del repartiment quedaven lluny de la seva solidesa, malgrat oferir moments de gran brillantor individuals. Així, la Donna Anna de Vanessa Goikoetxea superà el seu extenuant caràcter amb una veu que, si bé no s’adequa a la que demana aquest rol –una veu gran i rodona amb aguts penetrants–, va fer de la necessitat virtut i va treure el millor de si mateixa i resultà, al capdavall, prou convincent, amb un “Non mi dir” molt ben cantat. També s’anà consolidant al llarg de la funció la Donna Elvira de Myrtò Papatanasiu, que cantà un “Mi tradí” de gran emotivitat, un element que fou comú al llarg de la representació, bo i demostrant un gran treball actoral de tots els actors principals de l’òpera.
Anatoli Sivko suplí la falta de rotunditat vocal amb la seva soltesa escènica, condicions similars a les de Toni Marsol com a Masetto, que cantà molt bé la seva part, si bé no sempre quadrat amb l’orquestra, malgrat l’atenta batuta del mestre Josep Pons. Toby Spence cantà notablement l’ingrat rol de Don Ottavio i Rocío Ignacio fou una Zerlina de gran lliurament, tot i destacar més la seva comoditat escènica. Mariano Buccino fou el més fluix del repartiment, i la seva joventut fou un escull per fer un Commendatore prou convincent.
Novament cal ressenyar la magnífica resposta de l’Orquestra Simfònica del Liceu, que sota la batuta de Josep Pons i transcorregudes unes quantes representacions, demostrà una velocitat de creuer en la dinàmica i fluïdesa amb què sonà la música de Mozart, molt ben conduïda pel mestratge de Josep Pons, que ha sabut trobar finalment el to adequat del dramma giocoso de Mozart.
