HAMLET d’Ambroise Thomas. Carlos Álvarez, Diana Damrau, Eve-Maud Hubeaux, Nicolas Testé, Celso Albelo, Ivo Stanchev, Albert Casals, Enric Martínez-Castignani, Rubén Amoretti, Carlos Daza, Josep Fadó. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Daniel Oren. LICEU. 7 DE MARÇ DE 2019.
Un repartiment estel·lar encapçalat per les veus de Diana Damrau i Carlos Álvarez feia presagiar una gran recreació al Liceu del monumental Hamlet d’Ambroise Thomas. Sota la direcció orquestral de l’israelià Daniel Oren al capdavant del Cor i l’Orquestra del Liceu, les veus d’Eve-Maud Hubeaux com a reina Gertrudis, del tenor Celso Albelo com a Laertes, de Nicolas Testé com a Claudius i la d’Ivo Stanchev en el rol de l’espectre del rei completaven les grans figures vocals d’una versió en concert que no va arribar a assolir, però, les màximes expectatives esperades.
Aquesta òpera en cinc actes que es va representar al coliseu de les Rambles per darrer cop l’any 2003, posseeix unes complexitats vocals evidents, especialment per l’esgotador paper que ha d’afrontar el baríton, així com pel rol de la soprano, que, amb la seva ària de bogeria “A vos jeux mes amis” porten la veu de la soprano fins un arriscat Mi 6 i un complex trinat culminat amb un Si 5. Amb tots els al·licients propis de la grand opéra i amb un tractament de la veu afí al bel canto, aquesta grandiosa composició basada en el clàssic shakespearià –això sí, amb un final tergiversat en què Hamlet acaba essent coronat rei– acapara un seguit d’al·licients musicals d’un atractiu indiscutible.
Amb aquestes funcions en versió concert, tant Damrau com Álvarez podien per fi cantar Hamlet després que nou anys enrere haguessin de suspendre una representació a Washington per motius personals. Orquestra i Cor amb tots els seus efectius omplien l’escenari per fer reviure totes les vicissituds del prou conegut drama de Shakespeare. Els resultats, però, varen ser desiguals. L’orquestra, també immersa aquests dies en la Rodelina de Händel, va mostrar un bon nivell sota l’emfàtica direcció d’un Daniel Oren lliurat. Alguns desajustos en fustes i metalls no van perjudicar, malgrat l’opulència de l’orquestració, el treball vocal.
El pes vocal de la representació, ja des del duet inicial amb Ophélie –“Doute de la lumière”–, el porta el rol de Hamlet. Álvarez va cantar amb la solvència que li és pròpia i amb un nivell d’expressivitat que dibuixava tots els turments i el sentiment venjatiu en què es veu envoltat el seu personatge. Interpretació impactant al final del primer acte i intervenció magistral al segon acte, en què el passatge del brindis “Ô vin, dissipe la tristesse” –en el qual manifesta tota la contradicció de sentiments culminats amb la representació dels comediants de “L’assassinat de Gonzago”– ens van mostrar un Álvarez lliurat. El seu cant aparentment forçat té una naturalitat expressiva colpidora i al tercer acte –un veritable tour de force– va assolir amb l’exquisit duo amb Eve-Maud Hubeaux el moment de màxima expressivitat lírica de la nit.
Certament la veu d’Eve-Maud Hubeux, unida al seu sentit dramàtic i al complex paper ple de contradiccions que ha d’assolir la reina Gertrude, va sobresortir des del duet inicial amb el Claudius de Nicolas Testé. Una veu bellíssima, idònia per a un rol ple d’ambigüitats que va resoldre magistralment acaparant bona part dels moments musicals més destacats de la nit. L’esperada Ophélie de Diana Damrau va tenir els seus pros i contres. La categoria de la veu de Damrau és indiscutible, la seva lleugeresa en l’agut, la projecció i la personalitat amb què recrea els personatges que encarna han estat sempre lloats. Però ja a la seva escena de l’acte segon, en què els dubtes de l’amor de Hamlet la fan entrar en un seguit de contradiccions, els pianissimi, els aguts, el fiato no van assolir aquella claredat diàfana que les grans sopranos lleugeres són capaces d’aconseguir. Malgrat que la veu no va resultar ni calada, ni molt menys engolada, semblava reservar-se per a la gran escena de la bogeria, on va tenir més que algun problema als aguts i en què l’exigència vocal amb notes amb pianissimi –més concretament al passatge final en què és acompanyada pel cor– eleven les notes a una tessitura de riscos complexíssims. Tot i això, podem parlar d’un bon treball de Damrau, malgrat no excel·lir al nivell que havíem esperat.
Magnífic el Laertes de Celso Albelo, amb una veu clara i diàfana projectada amb lluminositat. Esplèndids el treball de Nicolas Testé com a Claudius i de l’espectre encarnat per la veu d’Ivo Stanchev. Cal destacar el treball d’Albert Casals, Enric Martínez-Castignani, Rubén Amoretti, Carlos Daza i Josep Fadó, que completaven el repartiment. El Cor va mostrar un gran nivell, tant als passatges emfàtics (escena de les noces del rei i la final de la coronació de Hamlet), com el refinadíssim suport harmònic a manera de bocca chiusa proporcionat en l’escena anterior a la mort d’Ophélie.
En línies generals, doncs, parlem d’una versió correcta d’aquesta òpera maratoniana, exigent, dotada de la força dramàtica argumental inherent a Shakespeare –malgrat les llicències argumentals del llibret– i d’una música captivadora que copsa totes les contradiccions, emocions, maquinacions i tants i tants d’aspectes plasmats en una partitura emblemàtica del drama líric francès.
Imatge destacada: Diana Damrau i Carlos Álvarez. © Antoni Bofill
