CONCERT D’HOMENATGE A CARLOTA GARRIGA I ERNEST BORRÀS. Marisa Martins, mezzosoprano. Fedra Borràs, flauta. Mac McClure, piano. Obres de Consuelo Colomer, Ernest Borràs, Carlota Garriga i Enric Granados. EL MONEGAL. GUIXERS. 11 DE JUNY DE 2016.
Per Jaume Comellas
L’obra de tres músics amb una dedicació només parcial a la composició –Consuelo Colomer, Ernest Borràs i Carlota Garriga– va donar forma a un concert d’una gratificant densitat de vida musical. I va ser així, perquè el conjunt del què es va oferir, i també el com, contenia l’amalgama de valors tan vàlids com autenticitat, sensibilitat, ofici sòlid i devoció vívida en la interpretació. Amb un final conclusiu tan explícit com composicions d’un sí lliurat a la creació, Enric Granados. I en un marc tan peculiar i íntim com el del restaurant El Monegal.
El programa començava amb tres cançons de la pianista i compositora alcoiana traspassada recentment, Consuelo Colomer. Cançons d’una emotiva vena lírica, formalment vinculades a l’escola nacionalista espanyola –alè de Falla i Granados perceptibles. Un entrant molt saborós.
Ernest Borràs és un artista polifacètic amb l’escultura informal com a principal dedicació, de qui vàrem gaudir d’una obra de característiques individualitzades: Claror vespral, per a flauta, veu i piano. Es tracta d’un aplec de vuit peces breus basades en autèntics haikus d’una força poètica desconcertant. El compositor –a estones– serveix amb fidelitat la deu dels poemes en una estètica minimalista que recorda vagament Joaquim Homs.
Carlota Garriga és un dels noms més senyers de la música catalana del moment. Excel·lent virtuosa del piano i reconeguda pedagoga, les seves incursions en l’àmbit de la composició tenen el do de la solidesa, de la consistència com a música integral que és. Hi plana una presència pianística intensa i original, ben perceptible en les potents adaptacions de les Sis cançons populars, i ja amb tota llibertat d’inspiració temàtica en els tres poemes del cicle Combat del somni de Josep Janés, transcendidors d’ofici per elevar-se a l’autèntica creació artística. El concert es va cloure amb quatre Canciones amatorias, aquest cicle conegut de Granados sobre el qual no cal insistir.
Marisa Martins és un liederista excel·lent; domina l’expressió del cant poètic, de la lírica intimista; hi ha en el seu cant un equilibri ideal entre domini tècnic i vivència íntima, fet que atorga a les seves versions una substanciosa capacitat de comunicació. Va cantar amb exactitud d’estil les cançons de Colomer i va dominar el difícil registre de recitat-melòdic de l’obra de Borràs. Finalment va entendre bé el substrat popular de les cançons de Garriga i va donar veritat al cicle Combat del somni i a les Canciones amatorias.
Molt ben resolta la complicada parcel·la de flauta de l’obra del seu pare per part de Fedra Borràs i domini absolut de Mac McMclure en l’acompanyament: el seu ofici a vegades arriba a trasbalsar, a inundar l’ambient.
