CARMINA BURANA de Carl Orff. World Orchestra Ensemble. Polifònica de Puig-reig. Amparo Navarro i Luca Espinosa, sopranos. Jordi Domènech, contratenor. Carles Daza, baríton. Dir. musical: Josep Vicent. Producció: La Fura dels Baus. TEATRE TÍVOLI (BARCELONA). 24 DE MARÇ DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Els Carmina Burana, aquesta col·lecció de poemes profans dels segles XII i XIII que es van conservar en un únic còdex trobat el 1803 a l’abadia de Benediktbeuern, a Baviera, i actualment conservat a la Biblioteca Estatal de Baviera, a Munic, és una de les peces més populars del repertori simfonicocoral de tots els temps.
Malgrat l’eclecticisme de l’estil musical de Carl Orff, que entre els anys 1935 i 1936 va posar en música 24 dels prop de 300 poemes que recull el còdex, l’obra ha traspassat èpoques, modes i, fins i tot, prejudicis culturals, socials i ideològics, per convertir-se ja des de fa molt de temps en una obra apta per a tots els públics; és a dir, des del més melòman a l’absolutament neòfit, aquell que, realment, no aniria mai a una sala de concerts per veure un concert de música clàssica, però els Carmina Burana… això ja és una altra cosa!
I és que al capdavall la música d’Orff està dirigida exclusivament a emfatitzar de forma descriptiva –en un neoromanticisme exacerbat– la temàtica orgiàstica i festiva dels poemes escollits. Versos que, en un llenguatge a mig camí entre el llatí medieval i la llengua vernacla de la zona on es va trobar (Baviera, és a dir, Alemanya), lloen la fertilitat, la creença en la Natura, en la Fortuna, el plaer del vi i l’erotisme… en un clar estil satíric, molt dirigit cap a la crítica dels estaments de poder de l’època, concretament l’Església i els nobles.
És important conèixer aquest context quan escoltem una proposta musicoescènica com la proposada per La Fura dels Baus, per encàrrec de l’Agència Camera, i que ja porta més d’una setantena de funcions arreu del món, en una fórmula d’èxit que ha tornat a Barcelona després de vuit anys de la seva estrena a L’Auditori el 2009.
Lluny de voler oferir els Carmina Burana en una versió típica de concert, La Fura dels Baus n’ha volgut accentuar –remetent al seu conegut com a “llenguatge furer”– el caràcter més promiscu, panteista i expansiu de l’obra musical. Una proposta escènica i musical dirigida sobretot a un públic ampli, divers i poc procliu a l’hàbit d’anar a concerts, però amb garantia de qualitat. Un espectacle, més que un concert, en què tot i l’èxit de la proposta i el magnífic equip musical reclutat per al projecte, ha tingut en contra un parell d’elements fonamentals perquè la proposta fos completament rodona. D’una banda, l’espai escollit. El Teatre Tívoli té un escenari petit i un ambient acústic extremadament sec que no afavoreix la llibertat de moviments de la massa coral –anxovats gairebé entre bambolines–, ni la dels actors i solistes, i deixant al fons de tot de l’escenari l’ensemble musical, pràcticament amagat de la visió durant gairebé tot el concert. De l’altra, la sonorització del concert. Amplificar un concert acústic sempre és una tasca delicada, però en el cas d’una obra com aquesta, els riscos són elevadíssims. I malgrat la bona tasca d’equalització, sobretot en les veus solistes, quan la massa sonora cantava, els altaveus saturaven en els forte i mostraven en excés les veus individuals en els piani.
Així i tot, cal lloar la tasca musical de la Polifònica de Puig-reig, magníficament concertada tot i no poder empastar les veus suficientment degut a l’amplificació, així com també dels solistes. En la funció comentada en aquestes línies brillà amb llum pròpia el baríton català Carles Daza. Veu imponent, presència escènica convincent i una facilitat i homogeneïtat en tot el registre foren alguns dels punts de la seva destacadíssima actuació. Tot i no ser la veu ideal per a moments com “Dulcissime”, que va sonar massa estrident, Amparo Navarro va cantar molt bé les seves parts, així com també Luca Espinosa, més desimbolta escènicament. Jordi Domènech va mostrar la seva desimboltura al passatge “Olim lacus colueran”, probablement una de les idees més imaginatives de tot l’espectacle, prou carregat dels tòpics habituals de La Fura, en moviments, vestuari, maquillatge i eines mòbils. Una llàstima, però, que el cor depengués de la partitura al llarg de tot l’espectacle. Probablement la substitució de les carpetes amb la partitura per una més àmplia llibertat de moviments donaria més joc escènic al conjunt, tal com es demostrà en els escassos moments en què actuaven amb les mans lliures.
Cal destacar la feina de Josep Vicent al capdavant de l’ensemble musical aplegat sota el nom de World Orchestra Ensemble. Vicent, encarregat també de l’adaptació musical de cambra, sobre la ja existent per a dos pianos i percussió, concertà amb molta precisió el conjunt de músics. La dificultat no era menor, tenint en compte que director i ensemble estaven sempre d’esquena a cor i solistes.
En resum, una proposta musical de prou nivell, limitada per l’ús d’una amplificació potser innecessària tenint en compte la dimensió d’un teatre de dimissions reduïdes com el Tívoli i dins una producció escènica dirigida més aviat a un públic nouvingut al repertori clàssic.
