PRIMAVERA LIFE. David Alegret, tenor. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de Toldrà, Montsalvatge, Lamote de Grignon, Massana, Ros Marbà, Parera Fons, Prat, García Demestres, Ortega i Guinovart. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 11 DE MAIG DE 2021.
En commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Josep Carner l’any passat i en col·laboració amb el Festival de Peralada, el LIFE Festival de primavera organitzat per la Fundació Victoria de los Ángeles va programar un recital del tenor David Alegret i el pianista Rubén Fernández Aguirre amb un repertori integrat per onze compositors catalans que n’han musicat l’obra poètica. Atès l’èxit de convocatòria, la vetllada es va retransmetre per streaming i es van ubicar cadires fora de la sala per encabir l’assistència de públic a aquest heterogeni mostrari de sensibilitats que avalen la consideració de Carner com un dels literats catalans més musicats, juntament amb Maragall i Espriu.
Abanderat del repertori nostrat, el tenor David Alegret va configurar una selecció clarament emmarcada en la tonalitat i la melodia com a eixos compositius i comunicatius en la primera part: des de les Cinc cançons sobre poemes de Josep Carner de Toldrà (1895-1962) a les enigmàtiques i ombrívoles Quatre rimes sobre poemes de Josep Carner de Montsalvatge (1912-2002), passant per tres versions de Canticel amb aire afrancesat: la de Lamote de Grignon, iniciada per una mena de sospir; la de Massana, més agosarada tonalment (encreuament de mans al final inclòs), i la de Toldrà, sens dubte, subtil i succinta en la concisió de mitjans adaptant-se a la prosòdia del poema amb el màxim d’expressivitat poeticomusical.
En contrast, la segona part va incloure compositors de la segona meitat del segle XX i del XXI, amb tres estrenes absolutes (Ros Marbà, Prat i Parera Fons) dels quatre que eren presents a la sala: Ros Marbà, Prat, García Demestres i Guinovart. D’una banda, l’inici a cappella de les Quatre estacions sobre poemes de Carner de Francesc Prat (1975) apuntaven al despullament i essencialisme d’un soliloqui ple de silencis que evoca una interrogació existencial enllaçant els tres poemes com si fos un sol lied; de l’altra, les Carnerianes del sempre fèrtil Anton Parera Fons (1943) compartien la sensibilitat i fluïdesa melòdica que caracteritza la seva obra en una línia neoromàntica, també present en la naturalitat i lluminositat de l’aplaudit Guinovart (1962) i “He somiat que dins la mar nocturna…”, així com en les alenades expansives i ràpidament atenuades de L’epigrama del bell temps amb què García Demestres (1960) simula el joc de miralls i el caràcter àuric de les esperances referides pel poeta. Prèviament, el major dramatisme de Tríptic sobre tres poemes de Carner de Ros Marbà (1937) abocava un subjecte cap al desterrament davant d’un present ominós, concretat en la tercera de les peces, “1714”, com a cota expressionista basada en un tractament declamatori de la veu, acompanyament en blocs d’acords i acusats contrastos de dinàmiques per a un ambient d’horror i desolació, que fàcilment remetia al psicològicament esbiaixat Wozzeck.
Com he escrit en aquest mateix mitjà, la veu de David Alegret és clara, poc prominent en metall i de color mat; però homogènia en el registre i ultratreballada, que realça un fraseig cisellat, enriquit tècnicament (apianaments, mitges veus i domini general dels reguladors) i dominat per una acurada articulació que potencia la completa intel·ligibilitat en la dicció. En total –i algunes cantades de memòria– van ser vint-i-cinc cançons i dos bisos que corroboraven la fusta liederística d’un intèrpret que en el detall va seduir amb intel·ligents inflexions de color en unes composicions en què la veu queda molt exposada en musicalitat, gust i sense perills de tessitura. En aquest sentit, cal destacar les dosis de slancio a la quasi aforística “Obsessió lunar” de Les estacions de Miquel Ortega (1963) i a la toldraniana Cançó incerta, en la representació de la marxa a peu del caminant.
El secundava el pianista Rubén Fernández Aguirre, que va excel·lir en la cerca del marc sonor adequat, la respiració i l’adequació expressiva. A més, va presentar el bis de la primera de les deu Canciones infantiles (1956) sobre textos de Federico Muelas d’Antón García Abril, en un sentit homenatge pel seu traspàs fa un parell de mesos. D’aquesta manera es va cloure un altre recital memorable d’un cicle que, recordem-ho, ha assolit un prestigi merescut conreant un camp sobre el qual cap altre centre ni entitat musical barcelonins ha apostat amb el rigor, l’ambició i el compromís que els seus amplis pressupostos –amb potents injeccions públiques– exigeixen.
