FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA D’INNSBRUCK.
-DIDONE ABBANDONATA de Saverio Mercadante. Viktorija Miskunaité. Katrin Wundsam. Carlo Allemano. Pietro Di Bianco. Diego Godoy. Emilie Renard. Coro Maghini. Academia Montis Regalis. Dir. musical: Alessandro De Marchi. Dir. escènica: Jürgen Flimm. 12 D’AGOST DE 2018.
-LA MUSICA NOTTURNA DELLE STRADE DI MADRID de Luigi Boccherini. Accademia Ottoboni. SALA ESPANYOLA DEL CASTELL RENAIXENTISTA D’AMBRAS. 11 D’AGOST DE 2018.
Innsbruck ufaneja de ser el primer lloc al nord dels Alps on hi hagué un teatre d’òpera a mitjans del segle XVII. Mestres de la cort dels Habsburg, els senyors del Tirol, com Paul Hofhaimer i, sobretot, Antonio Cesti, van fer arrelar la música entre aquelles muntanyes. Un segle després, músics d’aquella cort contribuirien a la creació de la reconeguda escola orquestral de Mannheim.
Amb aquests antecedents no és estrany que Innsbruck reivindiqui la tradició amb un festival de música antiga, l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik, creat el 1976. En aquests quaranta anys llargs hi ha passat el bo i millor d’aquell període històric, compositors ben coneguts, com Claudio Monteverdi, Georg Friedrich Händel o Georg Philipp Telemann, i d’altres, redescoberts, com el mateix Cesti, Francesco Conti o Antonio Sartori.
Del 1992 fins al 2009, el contratenor René Jacobs va ser director d’òpera primer i després director artístic del Festival, i hi deixà una empremta que encara es nota. El seu successor al capdavant de la mostra, Alessandro De Marchi, ha continuat la tasca d’aprofundir en el repertori antic presentant obres conegudes (La serva padrona de Giovanni Pergolesi o Il matrimonio segreto de Domenico Cimarosa, per exemple), i veritables rareses com L’olympiade de Pergolesi, La stellidaura vendicante de Francesco Provenzale o Il Germanico de Nicola Porpora.
Aquest any, però, De Marchi ha eixamplat les fronteres, sempre poroses, del que considerem música antiga per entrar en la del segle XIX amb un contemporani de Vincenzo Bellini i Gioachino Rossini que anticiparia algunes de les característiques verdianes. El Festival ha presentat Didone abbandonata de Saverio Mercadante (1795-1870) –una òpera estrenada a Torí el 1823 i rarament representada– i ho ha fet al Teatre Nacional del Tirol. Segons que explica De Marchi, el que enllaça la música antiga i la del primer romanticisme és el llibret escrit cent anys abans pel prolífic poeta Pietro Metastasio, llibret modernitzat per Andrea Leone Tottola.
Al capdavant de la seva orquestra, Academia Montis Regalis, De Marchi va dirigir la història de la reina de Cartago abandonada pel seu amant, l’heroi troià Enees, amb una gran cura històrica no només pel que fa als instruments d’època. També pels tempi imposats. Però el resultat final tenia un handicap considerable, que era la posada en escena del veterà Jürgen Flimm. No se sabia si era còmica o seria, però acabava sent grotesca, amb una escenografia oberta que perjudicava les veus.
La lituana Viktorija Miskunaité era una Didone que va passar amb facilitat de les colorature de soprano lleugera de l’inici a la interpretació més dramàtica del final. La mezzosoprano Katrin Wundsam com a Enees va mantenir una línia vocal impecable, però és a qui l’escenografia va ajudar menys. El Jarba del tenor Carlo Allemano era teatralment vulgar i vocalment matusser. Interpretaven els papers menors Pietro Di Bianco (Osmida), Diego Godoy (Araspe) i Emilie Renard (Selene). Una interpretació que cal destacar, i molt, va ser la del Coro Maghini.
El programa de concerts del Festival n’incloïa un de dedicat a la música per a quintet de corda de Luigi Boccherini (1743-1805), mestre absolut en aquest tipus de formació de cambra en la qual trobem dos violoncels. El concert es va fer a la Sala Espanyola del castell renaixentista d’Ambras, als afores d’Innsbruck, i el va interpretar l’Accademia Ottoboni sota la mirada a vegades intimidadora de tots els governants tirolesos pintats a mida real a les parets. La tasca dels Ottoboni, amb el violoncel·lista Marco Ceccato al capdavant, gira al voltant d’aquest instrument. De fet, el nom del grup remet al cardenal Ottoboni, un mecenes artístic que també el tocava.
El concert es titulava “La musica notturna”, perquè la peça principal del programa era justament La musica notturna delle strade di Madrid (1780), quintet per a dos violins, viola i dos violoncels, en Do major, G. 324. Boccherini el va compondre a Arenas de San Pedro (Àvila) quan acompanyava en l’exili l’infant Lluís Antoni, germà de Carles III, i ho va fer des de la nostàlgia per la gatzara de la capital on havia arribat dotze anys abans i on moriria vint-i-cinc anys després.
Aquesta obra és netament programàtica i els Ottoboni van anar desgranant tots el moments que s’hi descriuen, des de les campanes que toquen a l’Ave Maria al començament, fins a la cèlebre “Ritirata” final amb la majestuositat que reclamava Boccherini i amb les dinàmiques ben ajustades per descriure com la guàrdia nocturna s’apropa des de la llunyania, com passa sota un balcó imaginari i com marxa per retirar-se.
Abans els Ottoboni havien interpretat el Divertimento per a flauta, dos violins, viola i dos violoncels, G. 463; dos Quintets de corda, el G. 451 i el G. 426, i el conegut com a Fandango G. 448, pel seu darrer moviment, per a guitarra, dos violins, viola i dos violoncels, una de les obres que Boccherini havia escrit per al marquès de Benavent, guitarrista aficionat.
