TAULA RODONA amb Benet Casablancas, Joseph Horowitz, Antoni Pizà, Ángel Gil-Ordóñez i Sato Moughalian. Breu concert a càrrec de membres del Perspectives Ensemble. Serenata a Lydia de Cadaqués i Tres divertimentos per a piano de Xavier Montsalvatge. INSTITUTO CERVANTES, NOVA YORK. 27 DE SETEMBRE DE 2012.
PRESENTACIÓ a càrrec de Joseph Horowitz, Antoni Pizà i Ángel Gil Ordóñez. Concert a càrrec de Perspectives Ensemble. Solistes: Harolyn Blackwell, soprano, i Tim Fain, violí. Director: Ángel Gil Ordóñez. Cinco canciones negras, Cinco invocaciones al crucificado, Concertino 1+13, Madrigal sobre “El cant dels ocells” de Xavier Montsalvatge. Combat del somni de Frederic Mompou. Dance, song and celebration: homage to Xavier Montsalvatge de Benet Casablancas (estrena). Libra de Robert Gerhard. MORGAN LIBRARY, NOVA YORK. 28 DE SETEMBRE DE 2012.
Per Jordi Alomar
No resulta sorprenent la coincidència d’un dels moments de més presència internacional de l’actualitat catalana amb un esdeveniment cultural de primer ordre com fou l’Homage a Catalonia celebrat a Nova York els dies 27 i 28 de setembre passat. Si bé tant l’un com l’altre són el resultat d’anys de preparació, la coincidència casual ha alimentat el ressò dels dos esdeveniments a la capital cultural del món.
Aprofitant l’avinentesa del centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, la Foundation for Iberian Music, ubicada a la City University de Nova York i dirigida pel musicòleg mallorquí Antoni Pizà, unificà un seguit de sinergies i entitats a fi de donar a conèixer algunes de les aportacions més significatives de la música catalana dels darrers cent anys. Durant dues vetllades, els auditoris de l’Instituto Cervantes i la Morgan Library acolliren la programació d’un homenatge consistent en una taula rodona, un concert breu i un concert final veritablement maratonià a càrrec del Perspectives Ensemble, que està enregistrant un CD per a Naxos amb música de Montsalvatge.
La Foundation for Iberian Music té com a missió promoure les expressions musicals ibèriques, tant en la vessant clàssica com popular. La concepció d’ibèric, en tot cas, no es circumscriu només a la Península, sinó també a les seves irradiacions culturals a l’Amèrica Llatina i el Carib, tot resultant així una plataforma que serveix tant d’ambaixada musical llatina dins l’imperi musicològic anglosaxó com d’hivernacle de propostes transculturals. Una d’aquestes és l’encàrrec anual a compositors implicats en el diàleg amb Amèrica, atorgat en anys anteriors a autors com Miquel Àngel Roig-Francolí o Paquito D’Rivera, i que enguany ha recaigut en Benet Casablancas. Casablancas, que ja fou homenatjat amb un concert monogràfic al Miller Theatre de Nova York el 2010 passat i que el mateix dia 27 de setembre estrenava una Pastoral al Festival d’Alacant, escriví per a l’ocasió Song, dance and celebration: homage a Xavier Montsalvatge, peça lluïda i exigent per a conjunt instrumental que mostra la cura per la claredat harmònica de l’actual fase creativa del compositor sabadellenc. La intensa ovació del públic que omplia la sala és senyal del reconeixement i la vàlua d’aquesta nova aportació al cànon musical català.
I és que parlar de cànon en aquest context no és intranscendent. Situem-nos: Nova York és la síntesi feta ciutat del món d’avui. La simultaneïtat és omnipresent en tot lloc i moment: al mateix barri on està situat l’Instituto Cervantes s’agrupen desenes de consolats i oficines culturals de tots els països imaginables, amb les seves corresponents activitats programades. A tres illetes d’aquest centre es troba la seu de l’ONU, on en aquells moments es celebrava una assemblea general, i centenars de ciutadans de Bangla Desh es manifestaven envoltant-ne tot el perímetre. No n’hi hauria prou amb dos dígits per comptar la quantitat de concerts simultanis fets aquell mateix dia a cinc quilòmetres a la rodona. Tot això i molt més és la contemporaneïtat: un entorn on és impossible obviar el que Paul D. Miller anomena la consciència multiplex, on ja no tenen cabuda les identitats lineals o dicotòmiques. Així doncs, dins la voràgine global que Nova York ens mostra a cada passa, reforçar i construir la consciència local és una estratègia segura de supervivència. I això és el que vol reforçar ara la idea de Catalunya: adquirir rellevància social, posicionar-se clarament en l’entorn internacional i definir els contorns de la seva identitat. La manera en què ho fa, en tot cas, no és ni nova ni original: és manllevada dels sistemes de cultura dels seus veïns més propers.
Vegem-ho amb el cas de la cita musical a Nova York del dia 28 passat. El tàndem de l’event (que, a banda del concert, inclou una presentació, uns breus visionats audiovisuals de Pau Casals interpretant El cant dels ocells i Montsalvatge afirmant que sempre ha viscut per a la música) és una acumulació simbòlica amb una funció social clara, a part de la finalitat musical per se.
Començar la vetllada veient Casals com toca la melodia d’El cant dels ocells és molt més que veure un violoncel·lista sonant una nadala. El cant dels ocells, com bé observa Josep Martí, és una cançó esdevinguda emblemàtica a Catalunya associant-hi un conglomerat simbòlic lligat a la lluita per les llibertats encarnada per Pau Casals. Catalunya és un indret on, pel seu decurs històric, hi ha molta propensió a generar productes etnicitaris. Als Estats Units és molt corrent que les orquestres simfòniques comencin la vetllada dempeus interpretant l’Star-Spangled Banner (l’himne nacional), fer quelcom semblant amb El cant dels ocells mostra com és d’efectiu el trànsit de nadala popular a diacrític cultural. Aquesta pauta és, doncs, la que marcarà i legitimarà el que s’esdevingui dins el marc del concert.
Cal dir que la tria del repertori i la seva ordenació foren impecables (així es nota la feina de professionals de la programació, en aquest cas Joseph Horowitz), així com una interpretació excel·lent i agosarada a càrrec de músics de primera línia (quan podrem gaudir d’un concert així a casa?). En tot cas, i continuant amb la qüestió iniciada arran d’El cant dels ocells, el programa mostra una construcció que referma la legitimació d’una genealogia particular esdevinguda cultura oficial: sota l’aura de benentès transmesa per Pau Casals, podem dibuixar un arbre amb soca wagneriana i empelt d’Escola de Viena (amb la llegendària presència a Barcelona durant els anys trenta), nodrint una capçada en què Mompou i Montsalvatge fins a arribar a Casablancas configuren, entre d’altres, el brancam. Una cadena d’homenatges i celebracions (cal sempre esperar un centenari o onomàstica per recuperar o presentar autors?) que defineixen l’alineament d’un posicionament creatiu.
Sense discutir la seva vàlua i qualitat artístiques, aquesta és la producció que s’està agombolant sota l’etiqueta de música (clàssica i/o contemporània) catalana: l’adjectivació identitària té una rellevància cabdal en la seva àrea d’influència, essent en aquest cas la legitimació i difusió institucionals d’un determinat repertori musical. La conjunció d’institucions que han fet possible aquest homenatge a Nova York mostra l’empenta per crear i posicionar una marca, en aquest cas la de la cultura catalana dins l’imaginari col·lectiu d’aportacions culturals europees al continent americà. De la mateixa manera que la “marca Barcelona” ja disposa d’una difusió i un posicionament molt clars –amb el Sónar com un dels elements clau–, la marca Catalunya està fent-se lloc dins els espais institucionals de legitimació.
Dèiem que no ho està fent d’una manera innovadora pel fet que no es diferencia gaire dels patrons que ha seguit la política cultural de l’Estat espanyol. A Catalunya impera una primacia de polítiques de democratització cultural up-down lligada a les instàncies artístiques tradicionals i subvencionades, que consideren el marc artístic com un espai lliure de conflicte. Igualment, predomina una consideració de la producció cultural com a “objecte estratègic” de visualització i promoció internacional més que no pas com a resultat de pràctiques o iniciatives socials que reforcin i ampliïn la producció més enllà de la típica concepció identitària i classista de l’esfera cultural.
Tot i ser una aportació lloable, necessària i de qualitat al panorama cultural i musical de la ciutat de referència, aquest homenatge no deixa de ser un reforç de pautes reaccionàries més que no pas un ressort per a l’acció i la creativitat, tan necessitades ara mateix d’una gran empenta al nostre país, que en aquest sentit mostra també un desequilibri patent.
El repertori programat mostra en el seu propi llenguatge una absorció heterogènia d’elements justificats genealògicament: el recurs constant al popular de Mompou i Montsalvatge –i fins i tot a les citacions reconeixibles de l’estrena de Benet Casablancas–, tot i ser un embolcall de llenguatges musicals personalíssims i complexos, té una funció identitària. I la utilitat canònica d’aquest repertori no és gens nova: les Canciones negras de Montsalvatge formaven part del repertori de música catalana contemporània interpretat a l’Ateneo de Madrid l’octubre de 1946 en el que el mateix autor anomena “primera ambaixada musical catalana” presentada a la capital espanyola després de la Guerra Civil. La interpretació va ser exitosa i la difusió nacional i internacional foren immediates. Les Invocacions al crucificat, que estremiren tot l’auditori concentrat a Nova York, és resultat d’un encàrrec oficial del Festival de Música Religiosa de Conca el 1969, organitzat per l’aleshores existent Comisaría de Música, dependent dels òrgans de govern de la dictadura (i que anys abans havia encarregat a Mompou Los improperios).
Durant la taula rodona i la presentació prèvies als concerts es parlà de la relació entre el sincretisme estilístic d’aquests autors i el fet de treballar sota un règim dictatorial. La complicada situació en què es trobaven aquests compositors obligava a un exercici constant d’equilibri creatiu que recorria sovint a un flux de citacions i referències per formar un llenguatge en què la seva identitat estigués integrada. Així doncs, ja a nivell de llenguatge avancen quelcom que serà moneda de canvi dècades després: teixir una constel·lació d’estils que rebutgen la història com a força objectiva i que s’alcen en favor d’interpretacions subjectives del seu residu.
En tot cas, caldrà no fer una legitimació unívoca de les interpretacions subjectives a què convida aquest repertori. Els diacrítics culturals sovint són resultat d’una memòria mandrosa i poc crítica necessitada de forjar identitat. Batejar el cicle Homage a Catalonia, fent una al·lusió directa al llibre homònim de George Orwell, és un joc hàbil de posicionament de continguts davant el públic anglosaxó. Però cal arribar a l’últim capítol d’aquest llibre per llegir el que Orwell pensava aleshores del que avui és un emblema indiscutible de Barcelona i, per extensió, la catalanitat. En diu, de la Sagrada Família: “vaig anar a veure la catedral [sic] –una catedral moderna i un dels edificis més lleigs del món […]. A diferència de la majoria de les esglésies de Barcelona, no havia sofert danys durant la revolució –la gent deia que l’havien salvada a causa del seu valor artístic. Opino que els anarquistes van demostrar molt mal gust en no enderrocar-la quan n’havien tingut l’oportunitat.” Això ens mostra de nou la complexitat de la configuració d’icones simbòliques, canviants amb el temps, tal com canvien els habitants que les utilitzen. El subtítol d’Homenatge a Catalunya –almenys en la seva versió catalana– és Un testimoni sobre la revolució espanyola. La revolució que s’està lliurant ara mateix al nostre país (i que cada un en triï el que vulgui) no era la testimoniada a Nova York.
Però que bé que retre aquest homenatge serveixi per poder parlar-ne i qüestionar-nos quin paper té l’art i la música en la situació actual. El que vam fer a Nova York no va ser tan sols escoltar i parlar de música, va ser molt més, tot i no saber-ho.
