PALAU 100. Orfeo ed Euridice de Christoph Willibald Gluck. Llibret de Raniero di Calzabigi. Philippe Jaroussky. Chantal Santon. Emöke Baráth. I Barocchisti. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Dir.: Andrea Marchiol. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE JUNY DE 2018.
Que un contratenor com Philippe Jaroussky interpreti una òpera de la magnitud d’Orfeo ed Euridice és, sens dubte, un esdeveniment musical de primer nivell. Destacable és que aquesta funció al Palau de la Música del passat dia 5 s’emmarqui entre les funcions que el contratenor oferí de l’òpera de Gluck al Théâtre des Champs Élysées de París, junt amb Patricia Petibon, i les que oferirà a l’Opéra Royal de Versalles, ambdues dirigides escènicament per Robert Carsen i amb Diego Fassolis al capdavant d’I Barocchisti. En la seva visita al Palau, no obstant això, l’agrupació barroca estigué dirigida de forma solvent per Andrea Marchiol i el rol d’Euridice l’interpretà Chantal Santon.
Com s’indicava al programa de mà, la versió de l’òpera triada per a l’ocasió és l’original –tal com resulta habitual darrerament– en italià, estrenada a Viena el 5 d’octubre de 1762 amb motiu del sant de Francesc I, marit de Maria Teresa d’Àustria. Després, el 1774, un Gluck instal·lat a París va veure l’oportunitat d’adaptar aquesta òpera al francès just després de la coronació de Maria Antonieta, precisament filla de Francesc i Maria Teresa que, amb ella, importà alguns dels seus gustos austríacs a Versalles. Com a referència cinematogràfica d’aquesta història, un no pot sinó recordar l’escena de Marie Antoniette de Sofia Coppola en què la reina aplaudeix després de l’ària d’Orfeo a l’Opéra Royal, un acte que no estava ben vist a l’encotillada cort francesa, però que és imitat per tot el públic com a deferència a la reina… amb final fatal pocs anys més tard.
Parlar de Philippe Jaroussky és parlar d’una de les veus més celestials en la corda de contratenor: el color és preciós, l’emissió, clara i natural, i la musicalitat, enorme. Cert és que avui dia, la de contratenor és una tessitura freqüent, però ben pocs tenen la capacitat emotiva i, a la vegada, la perfecció d’aquest artista. En el seu debut al Palau ja impactà amb un concert de Cantates de Bach, però sentir-lo cantar el rol d’Orfeo a l’auditori modernista és, sens dubte, un final esplèndid a la bona temporada de Palau 100 que ens ha ofert aquest any la institució musical.
Molt destacable, i una agradable sorpresa, fou l’Amore de la soprano Emöke Baráth. Un paper que, val a dir-ho, dona sovint moltes sorpreses positives quan s’assisteix a una representació del títol: per anomenar-ne només dues de recents, Lisette Oropesa o Nadine Sierra. La soprano hongaresa té una veu amb personalitat i exquisit fraseig que la feu destacar en una òpera que recau bàsicament en el protagonista masculí. Chantal Santon Jeffery complí bé en el rol d’Euridice, amb una veu de cert atractiu per les intervencions no massa extenses del personatge. Sens dubte, una cantant com Patricia Petibon hauria aportat més personalitat a la interpretació, però tampoc es pot dir res negatiu de la seva aportació al conjunt.
La formació I Barocchisti destil·là un so purament barroc, detallat i ple de matisos sota la direcció d’Andrea Marchiol. Una partitura que porten treballada i rodada, i que funcionà com un rellotge, igual que el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, especialment inspirat en les seves intervencions.
Una breu reflexió per acabar: la nova producció de Robert Carsen estrenada recentment als Champs Élysées és una coproducció d’aquest teatre parisenc, la Canadian Opera Company de Toronto, el Teatro dell’Opera de Roma, l’Opéra Royal de Versalles i la Lyric Opera de Chicago. Tots, coliseus operístics que no figuren al primer nivell mundial, però que sumant esforços aconsegueixen una producció escènica i musical de primera. ¿S’imaginen no haver de viatjar a París per veure aquest tipus d’espectacles escenificats? No ens deixem emportar per les Fúries…
Imatge destacada: © Antoni Bofill
