Palau 100. The King’s Consort. Orfeó Català. Julia Doyle, soprano. Diana Moore, mezzosoprano. James Gilchrist, tenor. David Wilson-Johnson, baix. Robert King, director. Missa en Si menor, J. S. Bach. Palau dela Música, 28 de novembre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
Pujant les escales d’entrada al Palau de la Música Catalana pel costat dret, s’hi pot llegir una placa de marbre tallat, en un replà, en què es fa memòria de l’estrena a Espanya de la Missa en Si menor de Johann Sebastian Bach, un 28 de novembre de fa cent anys, al Palau dela Música Catalana, a càrrec de l’Orfeó Català.
Exactament cent anys després, l’Orfeó Català tornava a recuperar aquesta gran obra del repertori coral barroc per mostrar el seu compromís amb la gran tradició musical europea, amb la seva pròpia història –al capdavall, història també del país– i amb els seus objectius de futur d’aspiració a l’excel·lència, la participació de la societat en el projecte de l’Orfeó Català, el compromís social i la catalanitat.
En cent anys, la manera com enfocar la interpretació del repertori barroc ha canviat radicalment. Avui dia, l’afany per aproximar-se al màxim a les característiques sonores dels instruments de l’època, a les veus de l’època i buscar l’accentuació exacta, ha generat tot un corrent interpretatiu que se situa pràcticament a la contra del que s’estilava fa cent anys, un temps profundament influït per una tendència postromàntica que ara ens sembla, fins i tot, poc higiènica.
De resultes d’això, és molt fàcil imaginar què diversa que deu haver estat la preparació a què l’Orfeó Català s’ha sotmès enguany per oferir una partitura de gran complexitat i molt ambiciosa per a un cor amateur, ni que sigui el cor entre els cors amateurs. De la mà de Josep Vila, una selecció de cantaires de l’Orfeó Català s’han acostat a la magna obra de Bach amb gran rigor, amb cura de buscar l’homogeneïtat sonora i l’articulació correcta per tal de construir el gran edifici sonor que és aquesta missa. En aquest sentit, cal lloar enormement l’esforç i rigor del cor, així com del seu director.
El concert del dia 28, però, es produïa en dia feiner i com a colofó d’un maratonià ritme d’assajos i un concert el dia anterior a L’Atlàntida de Vic. Potser per la barreja del cansament obvi i l’extrema dificultat d’alguns passatges, la interpretació es va veure ressentida en algun moment –més a l’inici– per alguns desajustaments d’afinació que es van anar resolent a mesura que les veus s’escalfaven. Moments culminants van ser, doncs, el “Sanctus-Pleni sunt coeli et terra”, que culminà en un “Hossana” i “Dona nobis pacem” exultants. Quants haguessin volgut ser Orfeó per cantar aquesta obra!
Tot un encert, per a una ocasió com aquesta, comptar amb una orquestra experimentada i de gran nivell artístic com és The King’s Consort i el seu director i fundador, Robert King. Ductilitat en la conducció, fraseig i articulació eficaços amb uns músics de luxe –trompa, oboè, trompetes i tot el llarg etcètera que completa l’orquestra– van portar l’empresa a l’èxit. En l’apartat dels solistes, va sobresortir un expressiu James Gilchrist (tenor) que, sense tenir un instrument extremadament interessant, va mostrar una musicalitat superlativa en els seus passatges “Domine Deus” –duo amb la soprano– i “Benedictus”. David Wilson-Johnson, habitual de l’equip de King, es va mostrar, com sempre, eficaç, mentre que van mostrar menys caràcter la soprano Julia Doyle i la mezzo Diana Moore, tot i que cantaren molt bé.
Gran efemèride que el públic reconegué amb un ple considerable i una efusivitat en els aplaudiments totalment justificable. Per molts anys i que el futur estigui ple de moltes més commemoracions com aquesta.
