FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE DANSA DE BARCELONA. Selecció oficial. CINEMA MALDÀ. 24 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Clàudia Brufau
Els festivals de cinema de dansa són rars, i molt més en aquest país, per aquest motiu té molt de mèrit que Choreoscope porti tres edicions celebrades a Barcelona. Aquest festival que es vol convertir en el referent del gènere al Mediterrani, enguany ha col·laborat amb el festival Loika d’Hèlsinki i el Jumping Frames de Hong-Kong. Al cinema Maldà, que es va posar en dansa el dijous 22, s’han projectat quatre documentals i trenta-cinc pel·lícules, amb focus especial en treballs realitzats a Finlàndia i a la Xina, així com en una selecció de peces creades per joves realitzadors i coreògrafs. Dissabte es va clausurar el Festival amb la selecció oficial i un homenatge a Carlos Saura per la seva tasca com a director de cinema de dansa. El ballarí i coreògraf Pere Faura va conduir les vetallades del Festival amb ocurrències vàries, com el “videodansa multiprespective” dels seus “resums corporals” del Festival. Per fer-nos entendre: un “club de la comèdia” sobre dansa apte per a neòfits.
Però a què ens referim quan parlem de cinema de dansa? En l’imaginari popular, si parlem de cinema i dansa, les imatges amb què casem aquest parell d’arts són els números musicals i les pel·lícules que han tractat de temàtiques de dansa.
En una pel·lícula de dansa o dance film, la coreografia s’hi crea expressament i el muntatge del material gravat acaba de construir-la. La selecció oficial de Choreoscope mostrava en dotze curtmetratges i tres migmetratges des dels sentiments d’un malalt de Parkinson continguts en un sol minut (Parkinson, Finlàndia), a un desplegament de ballarins de totes les edats en parcs i carrers (Pas/Step, Canadà).
El cinema digital i d’animació van donar peu als petits grans tresors de la selecció: l’oníric Little dreams (Bèlgica), amb direcció i coreografia de Wilkie Branson, i el lluminós curt de Julie Gratz, Alkaline (EUA), amb coreografia d’Adrian Causing. A partir de 4.000 personatges tallats a mà, Branson crea un pel·lícula d’animació en què les figures minvades dels ballarins ballen damunt de llibres, taules o plats en una pica. Un joia de pel·lícula de laboratori –pel treball minuciós que hi ha darrere– que beu de la màgia del cinema artesà de Georges Méliès. Branson ens empetiteix per veure l’extraordinària bellesa de la quotidianitat amb l’ajuda de la música de Benji Bower i Kathleen Milton Fitzpatrick. Si Little dreams ens endinsa als somnis, Alkaline ens trasllada a la natura. A través del moviment, els ballarins esquincen la tela del paisatge industrial –unes vies de tren de Brooklyn– per traslladar-nos a la verdor dels boscos.
Curts com Su misura d’Augenblink (Itàlia), Piss de Mika Ailasmäki (Finlàndia) o The sound of road de Barzam Rostani (Iran) eleven l’enginy perspicaç de la brevetat. A més, el curt iranià explicava la història d’una família amb literalment tan sols tres parells de petjades sobre una carretera. De les quinze pel·lícules, tres eren migmetratges, Private I’s (Israel), Homing (País Basc) i Pas/Step, i precisament aquests tres films exploraven la relació de la dansa amb diferents paisatges o ambients. Homing de Xavier Iriondo aconsegueix crear una atmosfera amarada de boira en la qual una dona salvatge deixa enrere els boscos per tornar a la civilització. El treball més virtuosístic, tant pel que fa a gravació i muntatge com per la seva fisicalitat va ser la intrèpida pel·lícula Move away. Aquest film dirigit per Ch. Martínez que retratava una parella en un cotxe, amb un aire d’espot publicitari, en el fons ensenyava l’altra cara de la moneda del típic anunci de cotxes. Tot i que la música juga un paper molt important en tots aquests curts, en el cas d’IM.PROM.TU de Michael Slobodian la música esdevé un actor més, tot dialogant amb el ballarí. O bé, en Law me low moviment i música es fusionen en les veus i els cossos dels intèrprets. Aquest curtmetratge del Canadà dirigit per Marlene Millar que parlava sobre la pèrdua brillava per una senzilla i hàbil posada en escena dels cantants en marxa.
Amb aquestes quinze pel·lícules de la selecció oficial, Choreoscope mostra que aquest gènere cinematogràfic tan específic té molt de camí per recórrer, potser perquè el moviment és més inherent a la vida del que sembla.
