CHOREOSCOPE. Festival Internacional de Cinema de Dansa de Barcelona. FILMOTECA DE CATALUNYA. 11 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Clàudia Brufau
Els més puntuals arriben vint minuts abans. La Sala Chomón podria semblar massa gran, raó per la qual la gent arriba a la sala en degoteig, però quan finalment el director del Festival, Loránd János, s’afanya a presentar la sessió queden poques butaques buides. No té res a veure amb l’amuntegament als Cinemes Maldà de l’any passat, on no cabia ni una agulla.
El Festival Internacional de Cinema de Dansa, Choreoscope, arriba a la quarta edició i gràcies a l’èxit de les edicions anteriors enguany s’ha instal·lat a la Filmoteca de Catalunya i al Centre d’Arts Santa Mònica. L’objectiu principal d’aquest projecte és convertir Barcelona en el port principal d’aquest gènere cinematogràfic a la conca de la Mediterrània; tot equiparant-se amb festivals tan influents com el San Francisco Dance Film Festival, Jumping Frames de Hong Kong o el Loikka d’Hèlsinki. Però, quin és l’encant d’aquest tipus de curtmetratges?: la inevitable atracció entre el moviment del cos i els angles inèdits que troben les càmeres per retratar-lo, l’edició d’imatges que desconstrueix i construeix la coreografia. A més, el cinema com a mitjà d’expressió permet als creadors treballar en espais que esdevenen tan crucials per a la coreografia com la dansa mateixa.
Thriller existencial: home consumit per la gelosia sospita que la seva dona l’enganya. El migmetratge de luxe, Labyrith within (Suècia, 2010), es va projectar abans de mostrar la primera part de la selecció oficial. La pel·lícula, dirigida i coreografiada per Pontus Lidberg. Tres personatges: l’home, la dona i l’amant pugen i baixen una escala de cargol per arribar a un pis burgès, on es despleguen duets vertiginosos. La llum tènue inunda les habitacions espaioses a través dels finestrals i la melodia de David Lang interpretada per un violoncel ens endinsen en un laberint de percepcions. El thriller aterra amb un final a l’estil de Henry James, que recorda especialment Un altre pas de rosca.
Endinsem-nos en aquesta primera selecció de curts. Les danses urbanes o d’internet i els paisatges industrials abandonats tenen un idil·li com es va poder veure amb Novaciéries (La Horde, França) i Iron Modvum (Derek Pedrós, Catalunya). La primera peça transforma uns ballarins del jumpstyle (dansa que ha proliferat a Youtube) en humanoides supervivents d’alguna apocalipsi. Aquest univers hardcore es transforma en un lament líric, un cant oníric que hipnotitza amb la seva estranyesa. Ben diferent és el resultat del curtmetratge de Derek Pedrós que s’ha servit de la dansa del grup de hip-hop Iron Skulls Co i la bellesa del Kovent Puntzero (Cal Rosal, el Berguedà) per mostrar-nos un divertiment disfressat de solemnitat.
I per què no cinema de pintura dansada o dansa pintada? Les fronteres entre disciplines es difonen quan es tracen a través de l’òptica de la càmera. Disco (Boris Seewall i Simone Schimdt, Alemanya) és el dibuix dansat d’una ballarina, una joia per a la mirada. I encara molt més ocurrent és C’est n’est pas Magritte (Ivan Skorik, Nikita Kirilow i Olesya Astapova, Rússia), una “pel·lícula quadre” en la qual els dos personatges emmarcats encarnen figures de Magritte. Si l’ocurrència és el terreny de la pintura, l’eloqüència pren més aviat forma d’anunci, encara que evoquin un poema en el minut magistral a Táctica y estrategia (Pol Turrents, Helena Cuadrado, Virginia Garcia, Espanya) o un anunci de cervesa hilarant a Cold Storage (Thomas Feundlich i Valetteri Raekallio, Finlàndia).
La selecció es va segellar amb un parell de curts que indagaven en la carn i els ossos dels ballarins. Una ballarina principal del Royal Ballet, l’encantadora Lauren Cuthbertson, explica el procés de recuperació després d’una lesió crítica mentre la càmera inspecciona els seus peus a Reborn (Andrew Margetson i Alaistair Marriott, Rússia). I el cos queda completament exposat en un striptease masculí i col·lectiu a Dancers (António Da Silva, Portugal). El resultat és un treball virtuós d’edició de més d’una vintena de vídeos casolans, que no deixa indiferent per la seva literalitat.
Choreoscope, aquesta cita ineludible entre el cinema i la dansa, mostra un any més que amb més o menys recursos tècnics, el dance film és un pou inesgotable d’imaginaris.
