MÚSIQUES SENSIBLES 2019. Clara Peya (veu i piano), Vic Moliner (baix elèctric), Magalí Sare (veus), Andreu Moreno i Didak Fernández (bateria). PETIT PALAU. 26 DE GENER DE 2020.
Ateses les circumstàncies polítiques i socials del mes d’octubre passat, especialment a la ciutat de Barcelona, el concert de Clara Peya al Petit Palau dins el marc del Músiques Sensibles 2019 es va posposar al 26 de gener de 2020. Aquest canvi de data va provocar un fet no previst inicialment: el concert en qüestió es convertia en la clausura de l’edició d’enguany del Músiques Sensibles.
Clara Peya, Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2019, és segurament una de les figures més hiperactives d’aquest moment en l’escena musical catalana. A la seva faceta de pianista i compositora, cal sumar-hi també el de cofundadora –juntament amb la seva germana Ariadna– de la companyia de teatre, música i dansa Les Impuxibles.
En aquesta ocasió, Clara Peya va interpretar Estómac (Satélite K, 2018), el seu penúltim treball discogràfic, nascut de la relació creativa i d’amistat entre la mateixa Peya i Vic Moliner (baixista i a la vegada productor). A partir d’un clar manifest feminista que abandera públicament, basat en ritmes de jazz, pop, electrònica i rap, Clara Peya busca desconstruir la idea d’amor romàntic que segons ella mateixa han abanderat, entre d’altres, les pel·lícules de Disney i la indústria de Hollywood.
Amb les entrades esgotades des de setmanes abans, a les 9 en punt del vespre i després d’una breu introducció de la vetllada a partir d’una veu en off, sota una sonora ovació del públic present, Clara Peya i els seus músics acompanyants van sortir a l’escenari del Petit Palau. Ja des d’un bon inici Clara Peya va afirmar la gran il·lusió de poder actuar amb la banda al complet aquella mateixa nit, perquè per culpa dels altres compromisos dels músics amb altres formacions, molt ocasionalment la compositora palafrugellenca podia disposar de la formació prevista al complet.
Des del piano situat al racó esquerre de l’escenari, Peya va portar en tot moment la batuta de la vetllada. Va estar acompanyada per Vic Moliner al contrabaix i a les segones veus, per una misteriosa Magalí Sare vestida tota de blanc, amb un maquillatge inquietant, interpretant el rol de la veu del nostre subconscient que ens dirigeix des del nostre estómac. Per últim, i com a fet poc habitual en directe a casa nostra, la presència de dues bateries a l’escenari, tocades per Andreu Moreno i Dídak Fernández.
Al llarg d’uns vuitanta minuts de concert, les cançons d’Estómac van ser el nucli únic de la vetllada, seguides, en tot moment, per un silenci sepulcral dels espectadors (ni un simple atac de tos ni un mòbil sonant), que es trencava just en acabar cada peça o discurs reivindicatiu. En la presentació del disc Estómac, Clara Peya i Vic Moliner –en el rol de productor– van denunciar l’amor romàntic que ens venen com un simple negoci i sempre establert des d’una perspectiva d’una societat patriarcal i no igualitària.
A mig camí de la vetllada, Clara Peya va convidar el músic napolità establert a Barcelona i vell amic seu, Alessio Arena, a interpretar dos temes. Justament amb el tema Tierra de hielo es va produir segurament un dels moments més àlgids de la nit: Arena posseeix una veu melòdica que desprèn alhora dolçor i tristesa i que arriba al fons dels sentiments dels oients.
Pràcticament una hora i mitja més tard, el tema Cicatrius va posar el punt final. Tot seguit, un cop els músics van deixar els instruments respectius, el públic que omplia el Petit Palau va ovacionar, dret, durant llargs cinc minuts, els protagonistes, que es van veure obligats a tornar a sortir a l’escenari per agrair aquesta càlida ovació.
Més enllà de la bona sintonia entre els experimentats components, es va notar clarament que al darrere hi havia un bagatge de seixanta concerts. És a dir que la fórmula i el directe el tenien molt rodat i tot perfectament estudiat. En canvi, uns desajustos de sonoritat van deslluir, en alguns instants –sobretot quan les dues bateries prenien més protagonisme–, alguns temes. Així, tant el piano de Clara Peya com sobretot la veu de Magalí Sare van quedar totalment tapades. Un dels trets importants d’aquesta proposta és la combinació sonora i estudiada de cadascun dels instruments i com a partir d’aquests, a la vegada, decideixen jugar amb les seves possibilitats d’improvisacions i virtuts.
Per últim, la incorporació de Magalí Sare a la formació en el paper de veu del subconscient de l’estómac de la protagonista principal de la narració és tot un encert. Sare disposa d’un ampli registre vocal que li permet des de quasi xiuxiuejar fins a arribar a les notes més altes, aspectes molt importants en aquesta proposta de sonoritats ben diverses.
En definitiva, un concert atrevit, original i que va fer les delícies del públic fidel, però que va quedar finalment un pèl deslluït.
Imatge destacada: (c) Sergi Paramès – Furalabfoto
