CICLE CAMERA MUSICAE. Lluís Claret, violoncel. Bach: Suites per a violoncel núm. 2, 4, 1, 3. PALAU DE LA MÚSICA. 2 D’ABRIL DE 2017
Per Lluís Trullén
El violoncel·lista Lluís Claret tornava al Palau de la Música Catalana en solitari per oferir quatre de les sis Suites de J. S. Bach. Obra paradigmàtica de la literatura per a violoncel sol, les Suites de Bach suposen un dels reptes més complexos que pot afrontar un violoncel·lista i, malgrat l’experiència i el bagatge interpretatiu, afrontar-les en directe continua essent un escull per a tot aquell qui les interpreti. La relació de Lluís Claret amb les Suites de Bach té unes connotacions especials. De tots és sabut que el descobridor de les Suites va ser Pau Casals i que el mentor musical de Lluís Claret va ser Enric Casals, germà del violoncel·lista. Aquesta relació, doncs, mai no ha passat desapercebuda en la dilatada trajectòria artística de Lluís Claret, que ha tingut les Suites com a obra de referència del seu amplíssim repertori
El violoncel·lista andorrà ha interpretat les Suites en desenes d’ocasions, les ha enregistrat i n’ha tramès els secrets als seus alumnes. Però com les grans obres de la literatura musical, les Suites es comporten com un ens obert, com una obra de què a nivell interpretatiu mai no es pot acabar d’assolir una interpretació definitiva i tancada. Per això, Lluís Claret va seleccionar les quatre primeres Suites seguint un ordre determinat, de la més fosca en Re menor fins a la més lluminosa en Do major.
Un Claret introspectiu iniciava aquest recorregut amb el “Preludi” de la Segona Suite, per anar oferint a poc a poc una versió plena d’expressivitat, que semblava anar obrint-se cap a la brillantor de les Suites núm. 1 i núm. 4. Amb un discurs ferm, d’una rítmica impecable, amb uns tempi escollits amb precisió, el seu Bach suggeria reflexió i intromissió dins d’un discurs que avançava sense fissures. A poc a poc el mateix color de les tonalitats majors i el caràcter de la música ens portaven cap al Bach més radiant, en el qual Claret semblava fins i tot sentir-se més còmode. Reflexiu en les sarabandes, elegant en els preludis, delicat en els minuets, extravertit en la rítmica característica de les gigues, Claret amb el seu instrument Nicolas Lupot (París, 1830), ens feia submergir un cop més en aquesta obra cabdal que va universalitzar Pau Casals i que ara ens ha tornat a transmetre amb tota la seva dimensió tècnica i musical.
