Mahler Chamber Soloists. Obres de E. Oscher, E. Schulhoff, G. Kurtág, B. Bartók, M. Mower. Jamboree. 14 de febrer de 2012.
Per Josep Barcons
Fa uns mesos, el Lounge Club Maumau, al barri del Poblesec, va engegar el projecte Classik Club, que permet gaudir de vídeos de música clàssica mentre es pren una copa mig ajagut en un sofà.
Si el Maumau propicia aquesta experiència via pantalla, el passat 14 de febrer, el Jamboree va fer possible prendre una cervesa mentre s’escoltaven en directe diverses obres d’allò que s’anomena “música clàssica”. En plena necessitat de repensar el model de concert, iniciatives com aquesta són d’allò més benvingudes. Perquè, efectivament, si hom pot gaudir de versions d’estàndards de jazz en companyia d’una copa, per què no pot passar el mateix amb altres músiques? Els promotors Mas i Mas –que ja han proposat models de concert alternatius proposant, per exemple, els 30 minuts de música– han fet un pas més amb aquesta proposta, portant a casa nostra un fet que és habitual en altres latituds: tenir música clàssica en locals cool, underground, o més o menys alternatius.
De fet, els intèrprets que van actuar al Jamboree estan acostumats a aquest tipus d’actuacions, i és un fet habitual en les seves gires. L’endemà d’una inoblidable vetllada amb Schumann al Palau de la Música, sota la batuta de J. E. Gardiner, alguns músics de la Mahler Chamber Orchestra baixaven cap al club de la plaça Reial per oferir dos concerts, un a les 8 del vespre i l’altre a les 10.
Part del repertori escollit connectava amb l’esperit jazzístic del local, amb obres d’Efrain Oscher, Mike Mower i Erwin Schulhoff que permetien lluïment als intèrprets (bravo, sobretot, tant per a Anna Puig amb la viola com per a Burak Marlali amb el contrabaix) i en les quals no desentonava el dring de les copes a la barra del bar, el catacloc del glaçó del bàrman, o fins i tot les freqüències greus que arribaven des del pis de sobre. Música que passa…, sense més ni menys. I que fins i tot passa millor amb una copa a la mà.
Altra cosa són L’homenatge a Schumann de G. Kurtág o els Contrastos de Bartók, on tot allò que hi ha fora de la música mateixa és accessori. Amb un clarinetista fantàstic (Olivier Patey) i un pianista atent a les subtileses tímbriques (Carles Marín), aquestes obres realment es feien escoltar d’una altra manera, l’una amb el bon fer de Josep Puchades a la viola, i l’altra amb una més discreta May Kunstovny al violí.
Es poden repensar tots els models de concert, i és genial que la música clàssica es pugui gaudir en nous formats, en un ambient ben trendy, i amb tota la distensió del món. Però al final, el que acaba sent bàsic és que la música (sigui del gènere que sigui) valgui la pena.
