MISCEL·LÀNIA. Manel Camp Trio. Llibert Fortuny, saxòfon. Orquestra Camera Musicae. Dir.: Tomàs Grau. TEATRE FORTUNY DE REUS. 2 DE JUNY DE 2012.
Per Marta Trill
Mètode eclèctic, programació eclèctica. En nombroses ocasions, hem llegit o sentit aquestes expressions, però sense acabar d’entendre’n el significat. Sovint recorrem a exemples i definicions acadèmiques per concretar allò que vol dir l’adjectiu, i el dubte esdevé interrogant. L’Orquestra Camera Musicae ha trobat uns convidats excepcionals per explicar-ho musicalment: Manel Camp Trio i Llibert Fortuny. I és que la sisena temporada d’aquesta orquestra tarragonina compagina des de propostes clàssiques fins a repertori innovador.
Miscel·lània és el resultat de la suma de tots aquests factors. L’espectacle, teixit a partir d’obres del pianista i compositor Manel Camp, broda el programa jazzístic amb la sonoritat clàssica mitjançant l’arranjament de corda. El concert, d’arrel marcadament mediterrània, va començar amb l’estrena de Nonze, obra en què la frase melòdica recorre les diverses famílies d’instruments fins a arribar al conjunt de jazz. Amb certes reminiscències de pèplum fílmic, la composició assoleix la catarsi gràcies a dues formacions instrumentals que, gradualment, redireccionen el rumb musical per unir-se. L’entusiasme va continuar creixent amb l’execució de la Suite de primavera, peça que va posar de manifest el gran repte assolit pel compositor manresà a l’hora d’adaptar la partitura a la formació orquestral clàssica. Els integrants d’aquesta van exposar els temes musicals, mentre que el conjunt de jazz va dominar la improvisació explorant les sonoritats dels seus instruments mitjançant diferents tècniques pròpies del virtuosisme. Sota la direcció de Tomàs Grau, el planter de l’Orquestra Camera Musicae va reprendre el diàleg amb els quatre creadors i es va establir un discurs irrepetible. La segona part de l’actuació va recollir fragments de Tangram, darrer disc de Camp i guardonat amb el Premi Enderrock 2011 en la categoria de jazz. L’últim dels moviments interpretats d’aquesta obra va incorporar la improvisació d’alguns dels instruments de l’orquestra clàssica que, fent honor al joc xinès, va convertir-se en un divertiment per als músics.
Més enllà del desenvolupament del concert, cal destacar la fascinant compenetració entre els prop de vint músics que ocupaven l’escenari. La mirada va esdevenir el canal de comunicació d’uns artistes que, més enllà de tocar, van crear una atmosfera pròpia i contagiaven l’oient de passió interpretativa. El fraseig sorgit de la recerca musical del Manel Camp Trio i Llibert Fortuny va embolcallar, fins i tot, els intèrprets dirigits per Grau en una espiral rítmica i musical exultant, amb alguns moments de coreografia de vents metall inclosa. A més, les combinacions lumíniques convertien el principal teatre reusenc en el més emblemàtic dels clubs de jazz de Harlem.
Malgrat la baixa assistència de públic, l’allau d’aplaudiments va obligar els músics a fer dos bisos, un dels quals va ser la Suite per a orquestra de cambra i trio de piano jazz (part 5) de Claude Bolling. L’eufòria va inundar la planta d’un teatre que va insistir a revelar l’aprovació del que havia escoltat: la compilació d’esforços per demostrar que l’equació entre el repertori clàssic i el jazzístic és possible.
