Classicisme femení

CONSTEL·LACIÓ PALAU 100. Núria Rial, soprano. Ensemble La Floridiana. Nicoleta Paraschivescu, clavicèmbal i direcció. Obres de Marianna Martines i W. A. Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE MARÇ DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Núria Rial tornava a “casa”, a aquest Palau de la Música que la va veure créixer com a cantant abans de marxar a Suïssa, país on ha perfeccionat una tècnica que arrodoneix un talent innegable per al cant. A Suïssa, concretament a Basilea, on hi ha una de les escoles superiors més punteres en el perfeccionament en música antiga, Núria Rial va trobar l’entorn perfecte per desenvolupar una vocació artística que l’ha portat a ser una de les veus més sol·licitades en l’exclusiu món de la música antiga i apareix sovint amb artistes de categoria internacional, com el contratenor Philippe Jaroussky.

Ara, de retorn a Catalunya, on sembla que també està recuperant arrels de quotidianitat, Núria Rial es presentà al Palau de la Música Catalana com a solista en aquesta Constel·lació Palau 100 que acull els joves artistes ja consagrats que potser –injustament– tenen més reconeixement de portes enfora que no pas a casa nostra.

I ho feia per presentar una proposta arriscada, com és redescobrir l’obra d’una total desconeguda a les nostres llars, Marianna Martines, que la cantant catalana s’ha dedicat a recuperar, fins i tot enregistrant-ne una part de l’obra, juntament amb l’ensemble de música antiga La Floridiana.

Marianna Martines (nascuda a Viena com a Anna Katharina Martínez) va créixer en un entorn privilegiat, educada sota la supervisió de Pietro Metastasio i amb Haydn, Porpora, Bonno i Hasse com a mestres de cant, clavicèmbal i composició, faceta aquesta darrera per la qual va ser inclosa com a membre de l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya.

Tot i que certament fou reconeguda en la seva època –Beethoven la va qualificar com “una exquisida diletant”–, és probablement a causa de la genialitat extraordinària d’alguns dels seus coetanis –com Mozart i Haydn– que la seva obra no va transcendir en el temps. El cert és que si bé la seva obra no traspua aquella inspiració genial, gairebé sobrehumana, que sí que té l’obra de Mozart, la de Martines s’adequa a la perfecció als cànons de l’època: amb un caràcter galant, joiós i senzill, i amb un cert aire pastoral –com per exemple en l’Obertura en Do per a vents, cordes i baix continu–, que no significa popular, molt propi de l’època. Tot i això, incloure en el mateix programa les obres de Martines al costat de les de Mozart, no feia sinó evidenciar la distància que separa tots dos creadors, una distància no precisament temporal. De fet, la Sonata en Fa major per a clavicèmbal, violí i violoncel, KV 13 que Mozart escrigué amb només vuit anys, destaca per la senzilla genialitat del diàleg entre els instruments, elaborat amb una profunditat que l’obra de Martines no té.

En qualsevol cas, la interpretació de les obres d’aquesta compositora del Classicisme vienès a càrrec de La Floridiana i la soprano Núria Rial permeté conèixer una cantata, una ària amb recitatiu i un concert per a clavicèmbal de caràcter amable. Si bé el grup La Floridiana va mantenir un nivell interpretatiu òptim, va mancar la guspira de l’entusiasme en les seves interpretacions, amb unes trompes d’escassa projecció i, en qualsevol cas, una directora i clavecinista, Nicoleta Paraschivescu, molt eficient. Com també ho va ser al violone Vega Montero, en substitució d’última hora de Marco Lo Cicero –absent per paternitat imminent. En canvi, la veu arrodonida de Núria Rial, i alhora transparent, d’emissió homogènia i encisadora, destacà per la seva delicada interpretació de les obres de Martines, més còmoda en la cantata Il primo amore, de característiques més plàcides, i no tant en l’ària més recitatiu Berenice, ah che fai?, que exigia una bravura que la veu de Rial no propicia. Deliciosa en l’ària de Mozart Nehmt meinen Dank, KV 383, Rial oferí encara una altra ària de Martines, si bé el concert va deixar regust de poc. Tant de bo Rial es prodigui a partir d’ara més sovint a Catalunya i si pot ser amb propostes tan creatives com les que passeja pel món acompanyada d’artistes tan interessants com Christina Pluhar o el ja esmentat Philippe Jaroussky.