L’HIVERNACLE DEL PALAU. Conferència-concert: Jordi Savall i Nuccio Ordine. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE SETEMBRE DE 2018.
El dijous 27 de setembre el Palau de la Música Catalana va acollir la primera sessió del nou cicle divulgatiu que porta per nom L’Hivernacle, perquè “és l’espai on es conreen i germinen les idees, el context i les reflexions que ajuden a completar la programació i a comprendre i enriquir l’experiència musical en altres sales del Palau i en altres espais de la ciutat”, citant el programa general de la temporada del Palau.
Aquest Hivernacle d’idees no podia començar amb més bon peu, amb la presència de dues personalitats de la cultura que mouen masses i que són èxit de vendes, sobretot a Europa. Aquesta capacitat comercial que tenen amb voluntat de qualitat i de valors té com a objectiu fer un contrapunt amb les idees i els sentiments en el context multinacional de la cultura del consum en què estem submergits. Tant el violagambista Jordi Savall com el professor de literatura de la Universitat de Calàbria Nuccio Ordine han sabut connectar amb un públic molt ampli, tal com es va demostrar a la platea i les graderies que es van omplir per assistir a aquest esdeveniment possiblement pioner en la història cultural del Palau. Tots dos tenen una gran voluntat didàctica i el seu diàleg va significar una classe magistral d’eloqüència, de capacitat de comunicar a aquest ampli auditori algunes de les qüestions fonamentals que tot ésser humà s’hauria de plantejar, com són la solidaritat, l’amistat, la religió, el fanatisme o la mort. Aquests temes claus de l’existència van ser desgranats un per un pel professor Ordine, que va anar llegint fragments d’obres de Sèneca (Les cartes a Lucili), Giovanni Boccaccio (Decameron), John Donne (Meditacions) i Antoine Saint-Exupéry (El petit príncep).
Després de la lectura de cada fragment, Ordine realitzava una anàlisi del missatge moralitzant que transmeten aquests autors fent una mena d’homilia laica des del púlpit profà de l’escenari del Palau, el temple barceloní de la música. Al costat d’aquest sacerdot de les lletres que va pel món predicant la paraula dels clàssics de totes les èpoques, Jordi Savall esdevenia el mestre de capella d’aquesta “cerimònia” cultural, encarregat d’aportar el sentiment musical escaient per a cada lectura. El món de Savall, tot i haver interpretat grans clàssics musicals com L’Orfeo de Monteverdi o la Passió segons sant Mateu de Bach, professa la missió espiritual de buscar el so original de la música de molts segles enrere, el de l’edat mitjana, època on confluïen ritmes i tonades de diverses cultures i donant com a resultat obres d’una hibridesa artística pròpies de l’esperit popular o improvisador que té la pràctica musical en el seu germen més primari i no amb una forma preestablerta que marqui un cànon estètic, clàssic, capaç de superar la barrera del temps.
Amb la utilització de diversos instruments de corda fregada dels segles XV, XVI i XVII, Savall va desplegar una varietat de timbres com el del rebab, de la lyra-viol i de la viola de gamba baixa, de set cordes. Cadascun té una veu pròpia que ens remunta a la rusticitat sonora d’un temps ignot en el qual naixien molts dels grans clàssics literaris. En canvi, les obres musicals de fa més de cinc-cents anys quedaven en un pla immaterial en què ni la notació en partitura podia impedir-ne el caràcter efímer, sotmès als canvis de cada revolució estètica, fins que, seguint el sentiment romàntic, el segle XX ha estat capaç d’imposar en el mateix present la història musical de molts segles volent fixar-la, com aquests clàssics literaris, en el substrat de la cultura europea, la universalitat (o l’hegemonia) de la qual es troba actualment qüestionada. Potser hauria estat més adequat contrastar aquestes lectures amb fragments de Bach, de Vivaldi, d’Scarlatti, de Händel, de Haydn, de Mozart, de Beethoven o fins i tot de Mahler, Schumann o Brahms, que, sens dubte, són els grans clàssics musicals que ens han deixat missatges sonors amb la mateixa transcendència moral o espiritual que Shakespeare, Cervantes, Dante, Ovidi, Dostoievski o Lorca.
Algunes de les frases destacades que es van poder sentir en els comentaris de text d’Ordine posaven el dit a la nafra: “Els clàssics ens fan més humans”, “Som membres d’un gran cos”, “L’home que no té la música en si mateix està mogut a traïcions, a afectes foscos”, “Els homes han d’aprendre a viure amb el dubte”, “L’egoisme és l’home que viu com una illa, reclòs en si mateix”, “Només es coneixen les coses que es domestiquen, que tenen temps de crear vincles”. Paraules que van ressonar a la Sala de Concerts del Palau amb la força d’aquest gran orador que és Nuccio Ordine, autor de llibres clàssics de l’actualitat com La utilitat de l’inútil que vol ser flagell dels nostres temps, en què l’amistat sembla voler reduir-se a l’ús de Facebook i on els clàssics van quedant cada vegada més marginats dels estudis mitjans i universitaris per manca d’esforç en la comprensió del text, per imperatiu de la immediatesa que marca la revolució d’internet, la nova màquina de productivitat econòmica de l’era de la informació i de la tecnologia. Una veu que no sembla clamar al desert, sinó que compta amb espais com aquest Hivernacle intel·lectual que ha obert el Palau i que ens aportarà bones ocasions de poder reflexionar sobre l’essència humana i de sentir la música que sempre ens ajuda a fer més amable tanta incertesa.
Pròximes sessions: http://www.palaumusica.cat/ca/l-hivernacle-activitats-complementaries_606875
Imatge destacada: © Antoni Bofill
