SALMON FESTIVAL. Wagner & Ligeti. Concepte: Albert Quesada. Marcus Baldemar, Eleanor Campbell, Federica Porello, Mireia de Querol, Zoltán Vakulya. Música: Tannhäuser de Richard Wagner i Lontano de György Ligeti. Disseny de so: Christian François. Disseny d’il·luminació: Bert Van Dijck. Vestuari: Sofie Durnez. MERCAT DE LES FLORS. 4 DE DESEMBRE DE 2014.
Per Clàudia Brufau
En el món artístic, el protagonisme de l’artista romàntic va quedar rellevat al segle XX per l’obra mateixa, després per la creació i les infraestructures, i ara ha fet un gir de 180 graus, tot posant els espectadors en el punt de mira dels equipaments culturals. És lògic, doncs, que en aquesta nova era s’organitzin tallers d’espectadors lligats a festivals i equipaments culturals com el Mercat de les Flors, que des de l’any passat en du a terme organitzats per Agost Produccions.
En el marc del Festival Sâlmon. Creadors Europeus d’Ara, que oferia una sessió prèvia i una posterior a l’espectacle d’Albert Quesada Wagner & Ligeti, vaig aprofitar per colar-me en aquestes sessions i viure en primera persona el que es cou al taller d’espectadors del Mercat . En aquest cas, la sessió prèvia anava enfocada principalment a l’audició de les dues peces musicals sobre les quals Quesada ha desenvolupat el concepte de l’espectacle: l’obertura de Tannhäuser de Richard Wagner i Lontano de György Ligeti. L’exercici consistia a compartir les idees, imatges i sensacions que evocava cada peça, primer per separat i després comparant-les. A partir de la música de Wagner hi havia aportacions més previsibles, com: història sentimental, conflicte, majestuositat, solemnitat, èpica, decadència. Les paraules atribuïdes a Lontano de Ligeti: energia, moviment infinit, xarxa, llibertat, por, tensió o incertesa. En Tannhäuser hi havia qui hi veia natura i qui en canvi hi veia un palau barroc i recarregat. Lontano també suscitava imatges diverses, com l’espai o paisatges industrials.
Un dels objectius de la sessió era comprovar com ens afecten els paràmetres culturals a l’hora de donar un significat a la música, és a dir, a un conjunt de sons organitzats. Tal com Wagner, partint del cànon musical occidental –amb les escales de vuit notes–, podia construir un relat tradicional, la partitura més experimental –amb un espectre de 12 notes– de Ligeti s’obria al desconcert i suggeria por o novetat.
En aquesta contraposició, Albert Quesada hi veu semblances que intenta explicar a través del moviment. En una capsa negra –l’escenari– i despullada de tot element decoratiu, Wagner & Ligeti comença amb els cinc ballarins al fons de l’escenari dibuixant línies ondulades al terra amb guix fins a arribar al davant de tot. Durant aquest procés, s’alternen gentilment les dues peces. Al límit de l’escenari els ballarins llegeixen unes línies escrites pel mateix Ligeti i, arribat un moment determinat, entren en un loop tot repetint les mateixes frases curtes, incapaços de continuar. Al mateix límit de l’escenari hi ha un reproductor de música que els ballarins encenen i apaguen al llarg de l’espectacle.
Un dels grans encerts de l’espectacle que aplaudeixen alguns dels talleristes són les introduccions a les dues peces, amb tots cinc ballarins introduint el to a l’uníson de la peça que s’escoltarà.
Lontano és la primera peça que es retrata en moviment. Gairebé sempre units, els ballarins es desplacen poc, s’agafen i creen línies en tensió, i entren sovint en loops. Aquesta part de l’espectacle, de fet, acaba essent una de les més discutides. Per a alguns aquesta va ser la millor part, ja que consideraven que la dansa reflecteix perfectament les tensions dels sons de Ligeti, la xarxa que alguns havien esmentat a la prèvia. En canvi, d’altres van considerar que el concepte coreogràfic era bo, però també massa pla.
I el cert és que amb l’audició de Wagner els ballarins trenquen molt més amb les expectatives que genera l’obertura. Sobre l’escenari no es produeix gairebé cap moviment monumental; això sí, els ballarins apareixen més dispersats en l’espai, la qual cosa denota cert individualisme. El tipus de moviment que es repeteix, tant amb una peça com amb l’altra són els loops, efecte que alguns dels talleristes van acabar definint com el leitmotiv de l’espectacle d’Albert Quesada: la impossibilitat de construir un discurs. Tot i això, d’altres sostenien que tant en una peça com en l’altra reconeixien històries sentimentals i fins i tot passionals.
El que em va resultar més refrescant és l’espontaneïtat d’alguns talleristes i també la diversitat d’opinions i nivells de coneixement en la matèria –per a alguns, Wagner & Ligeti era dels primers espectacles de dansa que veien. Totes les opinions expressades quedaven damunt la taula amb el mateix valor. D’altra banda, de part dels més versats en la matèria –tant fos per coneixements musicals com per bagatge “dansístic”– es construïa un discurs que d’intervenció en intervenció –que sovint comencen amb un “com t’ho diria…”– s’afilava més.
Sovint he sentit comentaris com “no sé si m’agrada la dansa, no sé si ho entenc o no” o “m’agradaria anar-hi amb algú que em guiés perquè em sento perdut davant la dansa”. Ja no hi ha excuses. Al llarg de la temporada és possible parlar directament amb els mateixos artistes, escoltar conferències prèvies als espectacles d’experts com Ester Vendrell, Jordi Ribot o Roberto Fratini, i fins i tot visites als espais d’assaig gràcies al taller d’espectadors del Mercat de les Flors.
