TEMPORADA OBC. Renaud Capuçon, violí. Dir.: Pablo González. Obres de Casablancas, Dutilleux, Ravel i Mussorgski. L’AUDITORI. 1 DE JUNY DE 2014.
Per Xavier Chavarria
L’OBC ha clausurat la temporada amb un concert sense pena ni glòria que presentava un repertori molt divers i poc travat, amb la presència del violinista de moda a França, Renaud Capuçon, fent de solista en dues obres valuoses però massa breus per assaborir-lo bé, i dirigit pel titular Pablo González, que probablement i amb tota la raó, atenent al que està vivint a l’orquestra els últims temps, té el cap més a fora que a dins. Potser per tot plegat les darreres setmanes els responsables de l’OBC ens guarneixen el concert amb estímuls extramusicals: aquest diumenge un presentador irromp a l’escenari a l’inici del concert, micròfon en mà, explicant el calendari estiuenc de l’orquestra, i ens passen un vídeo amb bocinets dels hit parades que tocaran la temporada que ve per engrescar el públic a repetir experiència. Tècniques de promoció i màrqueting més pròpies d’orquestres privades americanes que aquí no s’estilen gens i que provoquen un regust estrany: a un bon concert i a una orquestra convincent, aquestes coses no li calen. Potser és que tothom va prenent consciència que la nostra orquestra nacional no passa un moment gaire dolç i que les perspectives de futur no són prou engrescadores. Fa temps que la cosa està encallada i sembla que no l’acabem d’encertar mai. I aquest cronista no pot evitar recordar (com també ho feia el programa de mà del concert) les vetllades memorables que ens oferia el malaguanyat Franz-Paul Decker, que amb males puces i gest de ferro feia trontollar faristols i butaques i feia entrar en erupció (si ho voleu, a cop de fuet) aquell instrument ingenu i il·lusionat que acabava sonant com un coet. Probablement és un record tenyit de romanticisme i la perspectiva està deformada pel temps, però les sensacions, sens dubte, eren unes altres.
Val a dir, però, que el concert de diumenge va ser correcte i distret: tot va sonar amb molta dignitat, i el públic va sortir-ne, en general, satisfet. Però no entusiasmat. Ni tan sols il·lusionat. La dispersió del repertori tampoc no hi ajudava gaire: el concert va començar amb Tres epigrames de Benet Casablancas, composta l’any 2001, una obra cabdal en la seva producció i emblemàtica del seu estil, cal·ligràfic i minuciós, i ric en timbres i colors. Música racional, d’una densa abstracció (i prou ben servida per l’orquestra), però als antípodes de tot el que va sonar a continuació. Curiosament, l’obra d’Henri Dutilleux amb què va continuar el concert, el nocturn per a violí i orquestra Sur le même accord, va ser composta el mateix any però té un esperit completament diferent, més càlid, poètic i expressiu, tot i estar construït a mode de variacions sobre un acord de sis notes, esmicolat. Renaud Capuçon en va fer una lectura subtil i tendra, sense esgarips però amb poc tremp. El so del seu Guarnieri del Gesú és eteri i diamantí, i el fa brillar amb una precisió i una pulcritud admirables, però es queda a mig camí en l’expressió i no arriba amb prou contundència. El mateix li va passar a la vertiginosa Tzigane de Ravel, exquisidament explicada però flàccida, mancada de nervi i de caràcter. L’òptima entesa amb l’orquestra, amb Pablo Gonzalez com a catalitzador, li va permetre mostrar un virtuosisme i una sensibilitat que, no obstant això, encara no són memorables.
La traca final del concert i de la temporada l’havia de propiciar un retaule orquestral brillant i altament evocador, els Quadres d’una exposició de Mussorgski en la formidable orquestració de Maurice Ravel, que permet l’exhibició de totes les virtuts d’una orquestra. Pablo González, de memòria i alternant mans i batuta, en va fer una lectura flexible i lliure, rica en matisos, tot potenciant l’element dramàtic i donant llum a passatges recòndits i sorprenents. Un lleu desgavell rítmic al “Ballet” (a causa d’un tempo accelerat), algun desequilibri entre seccions i certa estridència en el metall en els passatges solemnials (que, en general, va sonar d’allò més bé) no van enterbolir una versió escolàstica però brillant i eloqüent, d’aquelles que reconcilien públic i orquestra i obren l’esperança.
