CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Jordi Armengol, piano. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Wolf, Stenhammar, Fauré, Debussy, Britten, Mompou, Ribó i Montsalvatge. PETIT PALAU. 5 DE JUNY DE 2016.
Per Miquel Gené
En un Petit Palau amb mitja entrada, fresc en una de les primeres tardes càlides de primavera i amb una bona presència de públic estranger amb fila d’extraviats i de canalla atenta, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana presentava un programa variat i lleuger, com el moment semblava demanar. Obres totes de tall romàntic, però amb diferents aproximacions a aquest estat emocional. Les profunditats de l’esperit de Die Stimme des Kindes d’Hugo Wolf, que el cor va atacar amb bon equilibri de veus, una desenvolupada expressivitat i contrast d’emocions, patint en alguns contrapunts i perdent gas cap al final. Les llums, tan diferents a les altres i tan característiques de Claude Debussy en el Salut printemps per a cor femení i solista, que mostraren una secció femenina compacta i de color uniforme i una Júlia Sesé de veu clara i molt estable i fluida en el fraseig. També les llums, però amb més ombres, de Benjamin Britten en The ballad of little musgrave and lady Barnard, també amb clarobscurs a la secció d’homes, amb unes veus que creixien en timbre i magnitud en la seva suma, amb bona dicció, domini del fraseig agressiu que requereix la peça i hàbils en els contrastos d’expressivitat. La mirada popular de Montsalvatge, amb l’havanera Canción de cuna para dormir a un negrito, cantada per la mezzosoprano Assumpta Cumí amb una veu ben projectada, de timbre net, bona expressivitat a les línies sinuoses de la partitura i un fraseig hàbilment conduït per les dinàmiques. A la tasca d’acompanyament al piano, Jordi Armengol, ben situat en el seu paper, sòlid tècnicament i amb una sonoritat que empastava perfectament amb el cor, però que no deixà fluir del tot en els dos moments solístics, l’Arabesque núm. 1 de Debussy i la Cançó i dansa núm. 7 de Mompou. I Josep Vila dirigint-ho tot amb gest expressiu i fluid, més pendent de transmetre emoció que precisió, en el seu darrer concert al capdavant del Cor de Cambra després de cinc fructífers anys de tasca. El públic aprecià tot aquest desplegament amb una sonora ovació que es perllongà més enllà del bis protocol·lari.
