CAMBRA A L’AUDITORI. Alba Ventura, piano. Obres de Granados, Chopin, Cervelló i Casablancas. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 14 D’ABRIL DE 2016.
Per Miquel Gené
La pianista Alba Ventura es presentava a L’Auditori, en el context de la commemoració del centenari de la mort d’Enric Granados, amb un programa que, com ella mateixa explicava abans del recital, volia ser un homenatge al pianista i compositor des de diferents vessants: des de la seva faceta de compositor (en les seves obres), des de la d’intèrpret (en les peces de Chopin, habituals en el seu repertori), des de la mirada que compositors actuals poden fer-ne (Jordi Cervelló i Benet Casablancas) i des d’una proposta interpretativa pròpia.
L’estrena d’Ocells a l’alba, l’obra que Jordi Cervelló va dedicar a Ventura, obria el concert. Una peça amb tres parts sense solució de continuïtat, basada en gestos nerviosos la primera –els ocells cantant a l’alba–, una secció d’arpegis impressionistes la segona i una melodia acompanyada com a conclusió. Tres paisatges d’un Granados mític, poc sòlides des d’un punt de vista formal, però amb un sentit evocador que Ventura va saber captar i transmetre.
El diàleg proposat entre Chopin i Granados, entre el Nocturn en Do# menor, els Valsos poètics i el Vals en Mi b major ens va mostrar una pianista tècnicament sòlida, però superficial en la lectura d’una música amb unes possibilitats incommensurables. Una mà dreta excessiva en el so tapava tot el que passava sota seu, tot privant-nos l’entrada a un món de plans superposats, allà on resideix la grandesa i perennitat de les obres. Ventura funcionava bé en la presentació de contrastos, però s’hi trobaven a faltar punts intermedis i conduccions d’intensitat. Solvent en els passatges més virtuosístics i tècnicament exigents, es mostrava irregular en el fraseig, amb moments brillants i d’altres en els quals la manca de balanç entre veus tallava la frase.
La segona part s’obria amb l’estrena de Rêverie, la mirada de Benet Casablancas a Granados, amb constants referències al seu univers sonor i amb un material basat en la traducció del seu nom en notes. Una obra de tall expressionista que divideix l’instrument en tres àrees de registre (greus per a la base, aguts per als florejos i mitjans per al contingut temàtic) i que juga a passar de l’una a l’altra generant un discurs entretallat. Ventura sabé copsar aquesta essència i dotar de personalitat pròpia cadascuna de les àrees sense perdre la visió de conjunt d’una obra tècnicament exigent i de gran expressivitat.
En la tornada a Granados amb les Seis piezas sobre cantos populares españoles, Ventura va mostrar un major equilibri entre veus i, en un context rapsòdic i d’encadenament de seccions, un fraseig més clar i fluid. Vam poder escoltar una mà esquerra més generosa, profunda i de gran qualitat. Però el brillant Allegro de concierto ens va tornar a sumir en la lectura plana de la primera part, no per manca d’intensitat i intenció, sinó per un pobre balanç entre els diferents plans de l’obra, que prioritzava en excés les melodies i feia perdre profunditat i interès a la interpretació.
