PELLÉAS ET MÉLISANDE de Claude Debussy, basat en l’obra homònima de Maurice Maeterlinck. Stanislas de Barbeyrac, Julie Fuchs, Simon Keenlyside, Franz-Josef Selig, Sarah Connolly, Ruth González, Stefano Palatchi. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Àlex Ollé, direcció d’escena. LICEU. 28 DE FEBRER DE 2022.
Excepcional el Pelléas et Mélisande que dilluns es va estrenar al Liceu. La producció recull un càsting insuperable, una posada en escena d’Àlex Ollé de gran bellesa, claustrofòbica i alhora aterridora, i la direcció de Josep Pons és superba, plena de matisos i silencis.
Portar a escena l’òpera de Claude Debussy, l’única que va escriure, no és fàcil. El drama de Maurice Maeterlinck combina una dramatúrgia plena de simbolismes i ambigüitats en un ambient fosc i aterridor que el compositor corrobora amb silencis expressius. Però també existeix un món irreal, el de les ànimes, el de Pelléas i Mélisande, on Debussy ens regala passatges plens de llum i d’una extrema bellesa incorpòria.
La nova producció del Liceu, basada en la que es va estrenar a la Dresden Oper el 2015, ha sabut recollir tots aquests elements. La impactant escenografia giratòria –amb alguns grinyols que s’haurien de greixar– sobre un llit d’aigua d’Alfons Flores és a la vegada muntanya rocosa, castell impenetrable, gorg profund i bosc laberíntic, que gràcies a la il·luminació de Marco Filibeck crea una atmosfera densa, fosca i opressiva.
Àlex Ollé fa una lectura punyent i actual del drama com si fos una pel·lícula de terror psicològic, amb una primera escena en què una Mélisande embarassada vagareja per un bosc entollat i mostra el maltractament sofert amb la simple aversió al contacte físic. Una escena que es repetirà al quart acte en una concepció genial del cercle d’abusos i maltractaments que pateix la dona, ara per part del rei Arkel i Golaud i pel marit enfollit per la gelosia, que també maltracta el fill, Yniold, en una escena estremidora.
En contrast, el director aporta tocs de llum en la relació de Pelléas i Mélisande, tot mostrant com neix i creix l’amor pur, més enllà de les passions mundanes, un amor que lluny d’expiar la misèria humana, hi sucumbeix.
La direcció de Josep Pons, al capdavant d’una Orquestra del Liceu en estat de gràcia, és brutal, detallista i subtil, de tempos lents buscant la tensió i expectació que requereix la partitura, amb uns silencis colpidors que deixen l’oient trasbalsat, com també en els breus fragments de lirisme estremidor.
Dalt de l’escenari, Julie Fuchs és una Mélisande fràgil i innocent que esdevé dona al llarg de les dues hores i mitja que dura la partitura, de veu nítida i gran musicalitat, al costat del Pelléas de Stanislas de Barbeyrac, que canta amb bon gust, lleugeresa i vocalitat clara. El baríton Simon Keenlyside com a Golaud i el baix-baríton Franz-Josef Selig van estar superlatius, amb matisos acurats i uns dots actorals de primer ordre. En papers més curts, però no menys importants, Sarah Connolly va retornar al Liceu com a Geneviève dotant el seu personatge d’un caràcter entre inquietant i sotmès, Ruth González li va donar fragilitat infantil al seu Yniold i Stefano Palatchi com a metge va estar impecable com sempre.
Després d’uns aplaudiments merescudíssims, vam marxar del Teatre amb el cap ple d’imatges, sons i silencis commovedors mentre ens envaïa un sentiment de no pertànyer a aquest món.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
