TEMPORADA OBC. Anna Alàs, mezzosoprano. Alexander Liebreich, direcció. Obres de Manén, Gerhard i Beethoven. TEATRE KURSAAL (MANRESA). 28 DE FEBRER DE 2021.
Manén, Gerhard i Beethoven van ser els compositors escollits per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya per a la minigira pel territori –si se’n pot dir així– impulsada pel Departament de Cultura de la Generalitat i amb què la formació va fer honor, aquesta temporada, a la segona part del seu nom.
Així, l’endemà d’haver actuat a Tarragona, l’orquestra ho va fer a Manresa amb aquesta tríada de noms en un programa ideat per retre un homenatge tardà a l’Orquestra Pau Casals, pretès germen –cal expressar aquesta relació amb tanta precisió com prevencions– i, en tot cas, precedent de l’OBC.
El reconeixement arribava l’any després del centenari, però la producció aprofitava, en canvi, dues efemèrides més plenament vigents: el cinquantenari de la mort de Manén i el 125è del naixement de Gerhard. Llàstima que la partitura escollida per encetar-la, el Divertimento per a orquestra de Joan Manén, no ajudés l’orquestra –tal vegada per la seva estructura seccional o potser en ser la primera del programa– a assimilar l’acústica difícil de la sala i a crear amb prou celeritat un clima de concentració i serenitat de què l’obra s’hauria beneficiat.
La cosa va millorar amb les Sis cançons populars catalanes de Gerhard, sens dubte gràcies a l’agraïda presència en escena de la mezzosoprano Anna Alàs, al seu esforç per fer entenedors uns textos que no són tan coneguts com les melodies i, en definitiva, a la seva capacitat comunicativa. Amb tot, l’orquestració complexa –piano i arpa inclosos– del compositor vallenc van continuar plantejant algun problema a l’orquestra, que, per cert, tornarà a interpretar aquestes mateixes cançons d’aquí a tan sols quinze dies –amb una altra solista i un altre director, això sí–, mentre que en canvi caldrà esperar fins als mesos de juny i juliol per sentir altres obres de més entitat de Gerhard.
El concert, de fet, no va fer un tomb fins ben bé la segona part –no hi va haver entreacte–, amb la Primera Simfonia de Beethoven, que va permetre als músics desencotillar-se i assolir la plenitud sonora que havia costat de trobar en les dues primeres obres. Ho va fer, sens dubte, el director Alexander Liebreich, sense el destorb del faristol, ja que va poder dirigir aquesta obra de memòria, mentre que la plantilla va semblar relaxar-se, en el millor sentit del terme, com qui després d’una carretera de revolts veu arribar la recta final.
